20 de març de 2020
20.03.2020

Confinats i amb discurs

19.03.2020 | 23:44

El missatge televisat del rei d'Espanya, dimecres al vespre, ha tingut una sola conseqüència notable: donar peu que un gran nombre de persones manifestessin el seu rebuig a la monarquia. Felip no va dir res de nou, no va fer cap aportació, no va donar més seguretats que el Govern, al qual va reforçar per comparació. El breu enfilall de tòpics era prescindible, excepte, potser per als qui encara creuen que vestir corona atorga veritat. I arribava quan és ben viu l'escàndol pels comptes suïssos i les comissions saudites del seu pare. Que Joan Carles doni aquests diners a la lluita contra l'epidèmia!, era una consigna que va animar una notable cassolada en el mateix minut que el seu fill apareixia als televisors. Confinats i espantats per la crisi sanitària i per la crisi econòmica que vindrà al darrere, la ciutadania no perdona res. A ningú. Tampoc a la Corona, que és hereditària amb totes les conseqüències.

Un clàssic –Potser els sonarà: «Era el millor dels temps, era el pitjor dels temps, l'era de la saviesa, l'era de l'estupidesa, l'època de la fe, l'època de la incredulitat, l'hora de la llum, l'hora de la tenebra, la primavera de l'esperança, l'hivern de la desesperació, ho teníem tot davant nostre, no teníem res davant nostre, tots aniríem de dret al cel, anàvem de dret a l'infern». Així comença Història de dues ciutats, de Charles Dickens (1859) i així podria començar un relat de la nostra era sota la llum agra de la pandèmia. Es reconeix un clàssic perquè el seu geni il·lumina successives generacions.


Va de veres –La drôle de guer-re, o guerra de broma, és el nom que es dona a França al període que va des del 3 de setembre del 1939, dia oficial de la declaració de guerra a Alemanya, fins al 10 de maig del 1940, quan va començar l'ofensiva llampec de les divisions germanes i la guerra de veritat va irrompre amb tota la seva cruesa. Els primers dies d'aplicació de les mesures excepcionals contra l'epidèmia de Covid-19 han tingut alguna cosa de drôle de guerre: hem estat parlant de passejar gossos, veure sèries, entretenir la mainada, però ja comencem a intuir quina mena de drames ens esperen si la situació s'allarga, si la sanitat es veu brutalment desbordada, si el teixit econòmic esgota la capacitat de resistència i si a l'Estat del benestar se li esqueixen les tenses costures. De fet, ningú no té cap certesa sobre res, i alguns dels experts que pontifiquen receptes segures amaguen prou errors a l'armari per no atorgar-los confiança cega.


El dolent –Som en una pel·lícula?», es pregunta a Regió7 el cineasta manresà David Victori, i afegeix al cap de poques línies: «Al dolent, o a qui anomenem l'antagonista de la història, com més complicat sigui guanyar-lo, més èpic i satisfactori serà el final per al públic». Però els dolents de les pel·lícules tenen rostre. Pot ser el d'Orson Welles a Sed de mal. Pot ser el de l' alien que es vol menjar la sotsoficial Ripley. Quan l'amenaça és un virus invisible pot passar que el paper de dolent l'exerceixi un polític que nega el problema, o un general que vol solucionar-ho tot incinerant milions de persones. El coronavirus no té rostre, només imatges de microscopi retocades i acolorides; és davant nostre, amenaçant-nos en silenci, i no el podem veure. Si badem no trigarem gaire a triar dolents de carn i ossos per odiar-los i culpar-los. A l'edat mitjana es representava la pesta com un exèrcit d'esquelets que escampaven la mort, però la població s'estimava més assenyalar els jueus, que podien ser apedregats i saquejats.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Club Subscriptor Regió7

Avantatges i ofertes

Consulta les promocions exclusives vigents per als subscriptors de Regió7. 

 
Quiosc Regió7

Subscriu-te a Regió7

Descobreix una manera diferent de llegir l'edició en paper del diari amb la nostra versió digital. 

 
L'últim El més llegit