Una setmana més s'ha anat accentuant la pressió del coronavirus i ha seguit sent el tema absolutament predominant en les converses i en la informació que ens proporcionen els mitjans de comunicació. I no ens enganyem: la preocupació, el desconcert i l'angoixa han anat creixent en la majoria de ciutadans. Ningú no sap respondre les preguntes elementals que tothom es planteja: fins quan durarà aquesta situació excepcional? S'ha actuat des de bon principi correctament i d'acord amb les recomanacions dels entesos en la matèria? S'han pres determinades decisions més aviat per raons polítiques que no pas per motius que afecten la salut pública? Per què s'ha centralitzat el repartiment de material sanitari imprescindible? És veritat o no que s'han requisat milers i milers de mascaretes que estaven destinades a centres hospitalaris catalans -entre elles les que havien d'anar a l'Hospital d'Igualada- esperant que des de Madrid se n'autoritzés la distribució? I parlant de Madrid: com és què hi ha encara una resistència tan gran a tancar sanitàriament la capital de l'Estat, si és del tot clar que és el focus principal de la infecció, amb un percentatge molt alt dels infectats i dels morts que fins ara s'han produït? No són, per descomptat, preguntes infundades sinó qüestions bàsiques que fins al moment d'escriure no han estat prou aclarides ni justificades.

És evident que la situació és difícil per a tothom. Però també és cert que ja hi ha qui ha cedit a la temptació d'aprofitar l'ocasió per recentralitzar, per implantar una mena de 155 sanitari i per desplegar tota una retòrica de la unitat patriòtica amb l'excusa de fer-ho servir com a mètode per vèncer la pandèmia. Tot plegat no té res de científic perquè el coronavirus no desapareixerà amb proclames xovinistes sinó amb les accions que recomanen els especialistes en la matèria. Fa uns quants dies que s'ha començat a parlar de mobilitzar les forces armades. I tot de cop s'ha anunciat que unitats de l'exèrcit espanyol es desplegaran a Catalunya amb la missió concreta de desinfectar el port i l'aeroport de Barcelona. La pregunta lògica és: això ho ha de fer l'exèrcit? Seria molt més raonable que ho fessin treballadors de les empreses ja vinculades directament amb el port i l'aeroport i que ara han hagut de presentar expedients de regulació d'ocupació per disminució d'activitat a causa del coronavirus. De no ser, és clar, que en realitat es tracti d'anar fent, més o menys dissimuladament, allò que proposava literalment Josep Borrell fa poc més de dos anys i que molts lectors recordaran: desinfectar un país malalt com Catalunya del virus independentista.

Precisament, qui ha establert aquesta setmana un estret lligam entre coronavirus i política ha estat un personatge prou conegut: Jorge Fernández Díaz, membre destacat del PP i exministre d'Interior del govern de Mariano Rajoy, que ha assegurat que «cuestionar la monarquía es más letal para España que el coronavirus». Una opinió molt difosa entre l'extrema dreta espanyola, cada cop més inquieta per la pèrdua creixent de popularitat de la monarquia a causa dels escàndols que afecten l'exrei Juan Carlos. Però el discurs de dijous al vespre de Felip de Borbó va fer un flac favor als seus defensors. Va ser un discurs insípid i prescindible, amb els tòpics més habituals, sense novetats ni interès. I no va esmentar els embolics del seu antecessor ni que hagués renunciat a la seva herència. Un discurs que només va tenir una característica notable: va ser subratllat, com a protesta popular, amb la cassolada més contundent i sonora que hagi tingut lloc al país.