El president Quim Torra critica el Govern espanyol a la BBC, la ministra dels exèrcits Margarita Robles l'acusa de «profundament deslleial», el líder de Vox proposa una casserolada contra el vicepresident podemita Iglesias... L'ordre de prioritats no ha aguantat ni una setmana. Quan nosaltres veiem coses d'aquesta mena a Itàlia, posem per cas -enfrontaments entre governs regionals i govern central, el populista Salvini sucant-hi pa per desgastar el primer ministre Conte...- pensem que són una colla d'irresponsables, i no ens estranya que ja acumulin més morts que la Xina amb una vintena part de la seva població. Què deuen pensar a l'Europa seriosa quan veuen com a l'Estat espanyol es va pel mateix camí?

El dinar - El brot d'Igualada va començar en un dinar amb vuitanta comensals, molts d'ells treballadors de l'hospital, el 28 de febrer. Aquell dia la gran preocupació catalana respecte del coronavirus era el seu impacte en el procés industrial i en el turisme, i l'anul·lació de viatges de fi de curs. Però els diaris ja informaven del dissetè mort a Itàlia i recollien l'avís del director de l'OMS: «Cap país ha d'assumir que no en tindrà casos»; en conseqüència, demanava «actuar agressivament, perquè així es pot contenir el virus i salvar vides». Tanmateix, dies abans, un notable especialista català havia dit que la nova malaltia no era gens greu i no posava en perill la salut de la població.

Unitat de destí - Una nació és una unitat de destí en el confinament. Per això Quim Torra vol confinar Catalunya i el govern Sánchez la manté dins el confinament espanyol. Però no sabíem que el PP fos nacionalista madrileny. O potser sí, que ho sabíem. L'independentisme català vol aprofitar l'amenaça de l'epidèmia per prendre el control fronterer de la República imaginada i el PP exigeix que l'exèrcit es desplegui també a Catalunya (ja ha començat a fer-ho, desinfectant en mà). Els primers somnien que el virus damnarà seriosament l'Estat i crearà el momentum propici per tocar el dos sense que ningú no reaccioni per impedir-ho, mentre que els segons es complauen amb la idea de l'ocupació armada de les províncies repatànies. No en tirarem cap tros a l'olla.

L'any sense any - Dissabte passat Marc Marcè recordava en el seu article l'«any sense estiu», aquell 1816 en què una brutal erupció volcànica a Indonèsia va escampar tanta cendra a l'atmosfera que a Europa el sol no escalfava. Aquest 2020 va pel camí de ser l'any sense any. Les suspensions d'esdeveniments socials, culturals, esportius, polítics, televisius, han congelat el calendari. Podem dir que un any sense Eurovisió ha existit realment? I sense final de la Champions? I sense Sant Jordi? Computarà per a la jubilació?

El parc - Afirma una vella dita catalana que «el bé no s'aprecia fins que es perd». Davant de casa hi ha un parc amb una trentena d'arbres. Habitualment no el faig servir, però cada dia que passa tinc unes ganes més boges d'estirar-me tota una tarda a l'herba, a l'ombra dels pins. (Damunt d'una manteta, eh?, que allò és can gossos.) El dia que ens diguin «s'ha acabat el confinament» serà un festival. I si ens diuen «ja us podeu tocar» anirem pel carrer fent abraçades.

(Conscient de la meva sofrença, el parc ha decidit enviar-me una mostra d'amor fraternal en forma de tempesta de pol·len que ha tenyit de groc les rajoles del balcó i m'ha deixat les fosses nasals en carn viva)