Tots i totes som Estat, en el sentit que tots formem un col·lectiu, dintre d'un territori, perfectament delimitat. I tots plegats hem decidit formar part d'un territori molt més ampli, Confederació d'Estats, anomenat Unió Europea. Queda ja lluny l'individualisme i l'acció individualitzada, que ha donat pas a una acció globalitzada, cada vegada més àmplia i complexa.
I si tots som Estat, hem d'actuar amb sentit d'Estat, començant per tots aquells i aquelles que ostenten un càrrec públic. Tant sentit d'Estat ha de tenir un regidor/a, com un alcalde/alcaldessa, puix que formen part d'un col·lectiu de dirigents del país. Són en el primer esglaó, però precisament un dels més fonamentals de la piràmide de responsabilitat. I si això és així, el mateix sentit han de tenir els consellers/es de les CCAA i els presidents/tes, que formen el segon esglaó. I ja no diguem el que han de tenir els encarregats del primer esglaó, format pels membres del Consell de Ministres, amb el seu president al capdavant.
Tots aquests servidors públics tenen en les lleis vigents el guió a seguir en el cas de catàstrofes, amenaces o perills evidents. Els 40 anys de democràcia han donat temps de sobres per legislar, en tots els assumptes i àmbits més importants de la vida, de manera que a cada cas li correspon aplicar la pertinent legislació. Sense excepcions, sense vulneracions, sense parcel·lacions del territori, si així està establert.
Per què dic això? Ho dic, a la vista d'una nova demostració de manca de visió d'Estat, per part del president Torra, i amb ell d'una part del Consell Executiu de la Generalitat. No dic de tot, perquè no queda clar qui el segueix i qui no, des de fa mesos, o des del principi en què acceptà el càrrec. Un càrrec que mai hauria hagut d'ostentar, per la falta de preparació, de lideratge, i de coneixement del que significa un càrrec públic.
Si el país, i amb ell tota la seva gent, està amenaçat per una pandèmia, és obligació del Govern central activar els mecanismes adequats per fer-hi front, començant per la declaració d'Estat d'Alarma. Aquest mecanisme, previst en la Constitució, afecta tot el territori i tots els seus ciutadans. No hi ha termes mitjans, ni possibilitats de trossejar-lo, perquè el «comandament únic» esdevé essencial per aconseguir la rapidesa i l'eficàcia indispensables per a l'èxit final.
No entendre això, i no acceptar-ho, suposa la manca total de sentit d'Estat per part de qui ha mostrat el seu desacord. Ni que volgués, un president de govern no podria activar un mecanisme constitucional vulnerant d'entrada una part del seu funcionament. Però és que, a més, per ser efectius, s'ha de ser globals, obviant límits territorials i nivells administratius. Aquesta via és la que assegura la rapidesa i eficàcia de les mesures a emprendre.
El menjar a part, o el trossejament de les mesures, suposaria garantir la derrota, i deixaria una part del país indefens. Fins ara, pel que hem vist, són els tècnics els que proposen, i el govern el que disposa. Així ha de ser, i així és com vencerem la pandèmia. Després, serà hora d'elegir noves persones que tinguin sentit d'Estat, per formar un nou Parlament de Catalunya que realment passi a ser el centre de la política catalana, i del qual surti un nou president, amb sentit d'Estat, que elegeixi un Consell Executiu amb persones preparades, serioses, dedicades a promoure el benestar dels catalans i catalanes, deixant enrere els prop de deu anys de total inutilitat. Mentre no arribi aquest moment, només els demanem un mínim de dedicació a mantenir els seus departaments i a no entorpir l'acció i decisions procedents del Govern central. Estem en bones mans, i el que desitgem és que no les espatllin.
