Confinat. Al final ens sentirem confitats, però tot arribarà. És diumenge -els parlo de diumenge passat- i l'encaro amb alegria. I tota la incertesa del món. Començar un confinament en diumenge és com emprovar-te alguna cosa abans de comprar-la. Si no et va bé, no t'ho quedes. Ho tornes. Si no m'agrada, això d'estar confinat, demà dilluns ho deixaré. Ho sento, Garcia, però això no va així. Què hi farem. M'instal·lo, doncs. Diuen que mentre estàs confinat has de fer vida normal i ho provo. Què és fer vida normal? Jo faig coses. Em ve al cap que tinc una presentació d'un acte cultural que faré a l'abril -amb permís de la Covid-19-, i remeno el mòbil per fer llistes de convidats. M'hi poso. M'engresco. Vaig triant noms dels que potser els agradarà que els convidi. M'hi estic una bona estona i em sento del tot absort i ocupat fent-ho quan el meu mòbil comença a vibrar, a bullir, a respondre. Què passa? Què els passa a aquests que comencen a dir-me coses? Oh my good! No he fet una llista! he fet un grup de whatsapp! No m'ho puc creure, jo, que sóc el rei de la lliga bèl·lica mundial «anti» grups de whatsapp, n'he creat no un, no, sinó dos. Dos megagrups de whatsapp que de cop prenen vida i em demanen explicacions. Centenars d'explicacions. Això sí, amistosament. És el que té viure envoltat de bona gent. Alguns marxen esperitats, jo també ho faria. Balbucejo i m'explico com puc. Tothom ho entén o fa veure que ho entén, i d'altres em diuen que ja que ho he fet que digui alguna cosa. És el que té enfilar-te a la cadira, que et fan parlar. Que parli!... que parli!... Els més perspicaços insinuen sense dissimular que sospiten que tot plegat es tracta d'una acció meva per promocionar alguna cosa. Els dic que crear el grup ha estat sense voler -ho juro!-, jo no la faria mai una cosa així, però que ja que m'ho demanen els diré que sí, que l'objectiu, no del grup sinó de fer-ho via llistes, era convidar-los a la propera presentació-sorpresa del meu nou llibre: No recordo haver escrit res de tot això. Justament un llibre-recull dels meus «millors» articles escrits en aquest mateix diari els darrers anys. Em sembla que em creuen i em perdonen la vida. Alguns continuen pensant que el màrqueting el duc dins i que no me'n puc estar, i d'altres amenacen de no deixar el grup de whatsapp on, posats a estar confinats, diuen que s'hi està bé. I jo? Jo em vull morir però no puc fer-ho, per això ja hi ha el coronavirus. Només és el primer dia de confinament i ja l'he feta bona... no vull ni pensar què passarà el 14è dia. Vigileu que, quiets a casa, en podeu fer de molt grosses. L'embolic ha estat fenomenal. Finalment aconsegueixo desfer els grups i esborrar totes les proves. Uf! Salvat! Ah! i això del nou llibre... és de veres, és clar, però ja no goso convidar ningú. Ni tan sols sé quin dia ho faré. Només sé que serà... properament. Com tot en la vida, ara mateix.
