El confinament de Nova York -una situació de pel·lícula en la ciutat del món on s'han situat més pel·lícules- i l'ajornament dels Jocs Olímpics de Tòquio han consagrat de la forma més gràfica i impactant possible la dimensió global i catastròfica de la pandèmia mundial per coronavirus. Qualsevol escriptor o guionista que volgués imaginar una situació de daltabaix mundial podria utilitzar aquests dos fets per traslladar al lector o a l'espectador, amb només dues pinzellades, tota la dimensió de l'excepcionalitat del moment. Però encara s'hi podria afegir un fet que, sense ser tan gràfic, és encara més imponent: l'Índia ha ordenat el confinament dels seus 1.300 milions d'habitants. Ni tan sols la Xina no havia arribat tan lluny. I l'Índia, amb totes les limitacions que es vulgui, és una democràcia, no pas un règim autoritari. En el món contemporani no hi ha precedents d'impactes tan globals que hagin trastornat tant el món en tant poc temps. El fet que la fuetada hagi estat tan fulminant fa raonable pensar que la durada serà limitada i la recuperació, ràpida. Tanmateix, el missatge hauria de durar per sempre: el món és un i, o ens salvem tots, o ningú.
