No m'agrada escriure, em costa, dono massa voltes a una idea per després, un cop escrita, encara donar-hi més voltes fins que, esgotat de canviar paraules, modificar frases amb l'objectiu que quedi un text comprensible i capaç de transmetre alguna cosa al lector, el dono per acabat. Ho sento, no gaudeixo escrivint, per sort hi ha gent que s'hi guanya la vida i que ho fa molt millor que jo, cadascú a la seva. Malgrat tot, temo que se'm dona més bé expressar els meus pensaments, els meus sentiments per escrit quan ningú no em mira que amb l'interlocutor de cos present, i és per això que de tant en tant m'esforço a exercitar l'escriptura. En ocasió d'una formació sobre comunicació a la qual vaig assistir fa uns mesos, el ponent va comentar que una de les coses més difícils a l'hora de comunicar, és trobar sobre què es vol parlar, que un cop triat el tema la resta acaba sortint sol. Si ell ho diu... De temes de què parlar n'hi ha un fotimer, només de temàtica local acabaríem el confinament a principi de maig, i encara n'estaríem parlant; que si habitatge, que si mobilitat, urbanisme, pobresa, social, salut, residus, cultura, projecte de ciutat, turisme, seguretat, impostos, educació... i en l'àmbit supramunicipal o mundial en faríem un altre bon llistat. Estic indecís però, no sé sobre què escriure. Deu ser que també em costa triar? I si ho faig del coronavirus? Després d'una setmana d'estar confinat a casa hiperconnectat a les xarxes, diria que aprovaria amb nota un examen sobre aquest mal bitxo... Dilluns, 23 de març (dades del 22, Regió7), a Catalunya hi havia diagnosticats 5.925 casos (+1.221 respecte del dia anterior), i havien mort 245 persones, set d'elles a Manresa (+54 respecte del dia anterior). Soc l'únic que té la sensació que l'arribada de la Covid-19 a casa nostra ens ha enxampat amb el peu canviat? Confesso que setmanes enrere, quan escoltava les notícies que venien de la Xina, o fins i tot les més recents d'Itàlia, no tenia la percepció que l'arribada d'aquest hoste microscòpic generaria aquest trasbals. El que més em preocupa a hores d'ara a casa nostra és que el sistema sanitari dona senyals d'estar molt estressat, i els experts pronostiquen que aquestes properes dues setmanes el virus es manifestarà amb tota la seva magnitud, provocarà un enorme desequilibri entre les necessitats clíniques (pacients que necessitaran cures intensives) i els mitjans disponibles (UCI existents). La projecció del desequilibri a la realitat obligaria a fer una selecció d'ingrés, basant-se en criteris protocol·laris (Althaia ja té el seu a punt) que tindria en compte l' expectativa de vida, l'edat, o «el valor social de la persona malalta». Això sí que és una tria complicada! Decidir qui rebrà atenció mèdica i qui quedarà en mans del destí. M'afligeix el fet que ens trobem en aquest punt. Jo, si hagués d'esmentar el pitjor de la meva feina (vigilància del trànsit), amb molta diferència seria el fet d'haver de comunicar la mort d'un familiar víctima d'un accident de trànsit. Un moment tràgic, molt íntim, inesperat, i comunicat per un estrany... xoc! Si més no, en el cas que ens ocupa (que bèstia dit així!), el fet de disposar d'un protocol clar per fer el triatge hauria d'alleugerir, ni que sigui un xic, la ingent càrrega psicològica que ha de suposar per al professional sanitari, ja de per si prou esgotat, la tria de qui es queda i qui marxa. Tant de bo que aviat estiguin a punt les mascaretes, la roba i els respiradors que empreses i voluntaris s'esforcen a fabricar. Tant de bo que aviat s'estabilitzi la corba de contagis, que ens permeti alçar el cap i albirar un final a tot aquest malson. Però sobretot tant de bo que ningú hagi de triar.

Mentre m'acabo de decidir sobre què escric, i en previsió que trigui uns dies, desitjaria acomiadar-me amb uns quants homenatges. Un per a vostès, per a vosaltres, que malgrat frisar per sortir al carrer a passejar i recuperar les rutines, feu bondat i us quedeu a casa (molts ànims i paciència). Un altre per a tots aquells professionals que fan possible que, malgrat el confinament, puguem gaudir d'una vida el màxim de normalitzada possible (farmacèutics, personal de neteja, transportistes, quiosquers, periodistes, també mestres, conductors de bus, els empleats dels supermercats, agricultors, ramaders, bombers, policies, mecànics... i els que em deixo). Un altre de molt sincer per a tota la gent, particulars i empreses, que des de la seva posició aporten voluntàriament el seu temps i esforç a la confecció del material necessari per lluitar contra la pandèmia. I el darrer homenatge no podia ser per a ningú més que per a les metgesses, metges, infermers i infermeres, i altre personal auxiliar indispensable que aquests dies, amb la vostra dedicació sense mesura, ens esteu demostrant com d'impagable és la vostra professió. Un fort aplaudiment per a tots vosaltres!