Durant el temps que trigui a fer aquesta peça em disposo a passar amb el cap cot per totes les informacions sobre la salut de tots (nosaltres) amenaçada per la pandèmia que assola al món. Tant els col·legues d'aquest diari com els de (quasi) tots els altres mitjans estan fent un treball intens, dur i necessari per informar-nos sobre el repte de grup més important de les nostres vides. No vull entrar en les conseqüències sanitàries d'aquesta pesta que ens colpeja i s'escampa silenciosament per tots els nostres llocs més quotidians, els que crèiem fins ara nets i sobretot segurs perquè no en tinc ni idea. Ens han canviat el guió burgès per una distòpia real. I necessito una estona d'evasió.

Fa dies que em fixo en elements d'un grup que jo l'estimo nombrós però que la correcció política sempre ens fa dir que són una minoria. Són els especialistes a saltar-se les dures normes de confinament. Són els del perquè és un moment, perquè a aquesta hora no em veu ningú, perquè no puc més o perquè tant m'és tot. Com un intendent dels Mossos de Manresa, que, prenent alguns dels «perquès» anteriors, va sortir a fer una hora d'esport mentre altres fem les curses al passadís de casa. La posterior disculpa li rebaixa la culpa, que en el seu cas és greu per allò de l'exemplaritat. Els uniformats i armats són un grup humà que sempre m'ha encuriosit. Aquests dos atributs de vegades els transformen el caràcter, es tornen autoritaris en escales diferents segons cada individu. Com els agents de la Guàrdia Civil sancionant un polític bagenc per la llengua amb què se'ls va adreçar. És possible que es trobessin el foc amb la pólvora. És a dir, un benemèrit d'aquells molt espanyols i un ciutadà molt independentista. Però la persona monolingüe de servei havia de tenir en compte que dues persones en conversa, una en català i l'altre en castellà, és impossible que no s'entenguin en el bàsic. Oimés si la llengua pròpia del país es va omplint de castellanismes com els devastadors gramaticals «tenir que» en lloc de «he de» o «les vuit i mitja» en lloc del normatiu «dos quarts de nou».

Al bosc, enmig d'una gran tifa de vaca, a vegades hi creixen flors boniques i acolorides. De fet, està passant. Músics que toquen des dels balcons, voluntaris a Berga o al Bages que desinteressament porten els articles de primera necessitat a persones soles o amb problemes de mobilitat. Del tòpic que són un bar ple de borratxos i ara que els reals són tancats, les xarxes s'han renovat i omplert de concerts de piano com el de Manel Camp o de classes diàries de ioga com les de la meva professora del gimnàs. Una nova manera de comunicar-se, de treballar i de relacionar-se està naixent. Entre aquesta brutícia epidèmica va sorgint també el millor de la societat, siguin unes mirades còmplices o el pastís de la veïna del replà deixat a l'estora. Mentre, arran de terra, les anècdotes, la picaresca i els murris van fent de les seves. Un conductor va ser aturat i sancionat a la sortida de Berga amb la seva rulot blanca. Més avall, un home pagarà 600 euros per la compra d'un gat, excusa magra per sortir de la clausura domiciliària. La raó donada no va trobar encaix en cap de les excepcions que preveu el decret d'alarma.

Fins i tot Déu ha entrat en servei a fons a través de mitjans digitals. S'han fet presents el bisbe de Solsona o el prevere de la Seu amb les seves prèdiques al (seu) altíssim i la (seva) mare per implorar que aturin el virus. Potser caldria demanar-los els motius pels quals ens l'han enviat. I sospito que es fan misses clandestines. I oracions del divendres amb la persiana avall. I que alguna taverna facilita l'accés per la porta del darrere. I trobades furtives d'amants mentre el món gira molt ràpid.