Diumenge passat ens van deixar les germanes vedrunes de Manresa Maria Trullols i Joaquima Surrallés. La Maria ha estat durant aquests darrers anys la coordinadora de la comunitat Vedruna de Manresa, una dona forta, admirable i sensible, alegre i sol·lícita envers les seves germanes. I la Joaquima, que va celebrar 75 anys de vida religiosa fa un mes, era una dona discreta i plena de bondat. Totes dues, la Maria, nascuda a l'Espluga de Francolí, i la Joaquima, a Terrassa, havien dedicat tota la vida a la docència, passió que vivien amb amor.

Aquestes dues religioses s'embadalien davant l'acció que Déu feia en elles i en els altres. Per això podíem descobrir en la Maria i en la Joaquima una tendresa que ens admira, una noblesa de vida que ens esperona i una tenacitat a fer bé les coses que ens ajuda a créixer humanament.

Vaig acompanyar aquesta comunitat tan estimada en un recés el 22 de gener. Recordo que els vaig comentar les paraules de sant Pau: «L'esperança no enganya, perquè l'amor de Déu ha estat vessat en els nostres cors per l'Esperit Sant» (Rm 5:5). I també unes altres de Teiichi Sato, supervivent del tsunami que va destruir la costa del Japó el 2011. Sato deia després d'aquest drama: «Hem d'allotjar la llavor de l'esperança als nostres cors perquè es mantinguin forts, perquè és l'únic que importa». I encara: «Només quedava el que no es veu: l'amor, l'esperança». I és que l'esperança ens empeny a obrir nous camins i a esperar sempre en els altres, com han fet al llarg de les seves vides la Maria i la Joaquima. L'esperança ens fa obrir els nostres cors i els nostres braços a Déu que ens visita en els germans.

L'amabilitat en el tracte d'aquestes dues religioses, en un món ple de tensions i de discòrdies, el seu silenci fecund i la seves rialles sinceres, enmig de tants sorolls buits de significat, ens interpel·len i ens desvetllen. I sobretot la pregària d'aquestes dues germanes ha fet que es deixessin modelar pel Senyor, com l'argila en mans de Déu, el gran terrissaire. La vida senzilla i generosa de la Maria i de la Joaquima ens fa descobrir l'obra meravellosa que Jesús ha fet en elles al llarg de la seves vides. I d'això en són testimonis les seves germanes de comunitat, de l'escola, a la qual van dedicar les seves vides i tots els qui les coneixíem, ja que descobrim en elles uns testimonis clars i diàfans de fidelitat i de generositat.

Al llarg de les seves vides, la Maria i la Joaquima s'han deixat estimar i han estimat molt Déu, les germanes de comunitat i tots aquells als qui han servit, d'una manera especial en la docència.

Tant de bo sapiguem descobrir l'obra que el Senyor ha fet en elles dues. Tant de bo que l'esperança que va guiar aquestes dues dones, i que va enfortir la seva vocació, ens encoratgin a ser testimonis del Regne.

La Maria i la Joaquima, que ja han arribat a la Pasqua, al trobament amb Déu, han estat artesanes de vida, d'humanitat, de simplicitat evangèlica i d'amor.