Aquesta església del s. X es troba al terme berguedà que, al s. IX, rebia la denominació preromana de Sagasse i, posteriorment, es convertí en Sagàs. Fou consagrada el 13 de desembre de 903 pel bisbe Nantigis d'Urgell, qui també consagrà els temples berguedans de Sant Salvador de Mata a Capolat el 899, Santa Maria de Vilada i Sant Andreu, al mateix, Sagàs el 903, Sant Jaume de Frontanyà i Santa Maria de la Quar el 905 i Sant Martí d'Avià el 907.
Sant Martí de Biure, nom que podria ser el resultat de la contracció dels termes llatins bene vivire (viure bé), va ser constituïda en parròquia des de la seva consagració, i confirmada amb el mateix rang en la seva segona consagració pel bisbe Guillem Guifré d'Urgell el 1044, fins al s. XIV, en què es convertí en sufragània de Sant Andreu.
Es tracta d'una església genuïnament romànica, d'una sola nau, orientada de ponent a llevant, amb un absis semicircular a la capçalera, cobert per volta de quart d'esfera, estructurada per filades de carreus concèntrics; mentre que la nau està coberta per volta de canó apuntada i composta per filades longitudinals de car-reus. Així com una cornisa amb motllura que recorre les parets interiors, llevat de la ponent, que li imprimeix un caràcter singular. De fet, tot el conjunt configura un volum de notable bellesa per la seva simplicitat que impacta de forma commovedora.
Sant Martí de Biure disposa de tres finestres, distribuïdes: una al mig de l'absis, l'altra al començament del mur de migjorn i una tercera a ponent; en una descripció en forma de tríade lumínica de les tres posicions del sol, il·luminant l'altar quan neix, en la plenitud del migdia i en el decurs del crepuscle, perquè l'astre rei pogués, així, homenatjar el Creador que sojorna entre aquelles quatre parets sacres.
Les finestres són de doble esqueixada, coronades per un arc de mig punt adovellat; i amb l'especificitat d'una motllura senzilla a la de ponent i un contorn quasi imperceptible de botons a la de l'absis. Mentre que la porta s'obre al començament de la paret de migjorn, sota dos arcs en degradació i adovellats que tenen amplària diferent. L'únic element d'ornamentació exterior és una senzilla cornisa que recorre els murs de la nau i la semicircumferència de l'absis, com si volgués suggerir l'empara que el temple brinda a recer seu. I amb una coberta que, a vista d'ocell, és de lloses romanes a l'absis i de teules àrabs per a la nau i la capella lateral. A més, l'ortoedre que descriu la nau, sobresurt a llevant i a ponent per sobre de la teulada i conclou, a ponent, amb un campanar d'un sol ull que substituí un d'anterior de més solidesa i proporcions que tenia dues obertures; i, a llevant, una diminuta creu llatina.
Sant Martí del Biure, que sempre ha estat sota el patronatge del mateix sant, en els seus orígens formà part del comtat de Berga i es trobava dins del bisbat d'Urgell; i, a més, estigué vinculada a l'Orde del Temple des del s. XII fins a la seva desaparició al s. XIV. Posteriorment, al s. XVIII, s'afegí -a aquest temple- la capella lateral i una sagristia, i el 1890, el bisbe de Vic, en la seva condició d'administrador apostòlic del bisbat de Solsona, decidí traslladar la majestat romànica que hi havia a Biure al Museu Episcopal de la capital d'Osona.
Sant Martí de Biure convida al gaudi de la natura que l'envolta de manera exultant, en una mena d'intercanvi de pau, en una conjugació harmònica dels éssers vius i de l'esperit que es meravella davant d'aquesta obra que esdevé en model de la mesura i de la proporció. Un paradigma de pedra que acompanya en l'exercici de meditació, per acollir les pregàries que, des del cor i a través dels llavis, s'esglaonen amunt, per entre els feixos de llum que traspassen els murs, com si fossin escales infinites envers la glòria celestial.
