27 de març de 2020
27.03.2020
Regió7

De l'Espanya ens roba a l' Espanya ens mata

26.03.2020 | 23:24

El periodista artesenc Pere Rusiñol escriu a la revista Alternativas esconómicas: «Alguns sembla que dediquen més temps a criticar el govern que a sumar-se al gran esforç necessari per salvar vides. Però el desbordament és mundial: la realitat ens diu que cap família ideològica pot treure pit». Comparteixo una per una aquestes paraules, però un viu on viu, i jo ho faig a Manresa (Catalunya) i sovint em venen ganes de plorar quan escolto els meus dirigents.

En Jordi Salazar (@PhilJordi) a Twitter va fer un fil amb la recopilació de més de 30 tuits, de responsables polítics i referents socials del nacionalpopulisme català que posen els pèls de punta. Desconec què els porta a dir algunes de les bestieses que diuen, entenc que estem en moments de molta angoixa, però aquests personatges, ho dic així per ser suau, han d'entendre que escopint verí i generant odi no en surt una societat millor i molt menys assoliran la terra promesa. Alguns em diran que Twitter el carrega el diable, i és cert, però veient alguns articles a la premsa no sembla que siguin atacs d'incontinència sinó més aviat un sentiment profund.

El mantra del confinament total de Catalunya dona per a moltes d'aquestes mostres d'odi quan en realitat ara com ara estem parlant que un cop trets els serveis essencials pot quedar un 4-5% de ciutadans treballant, i la majoria d'ells amb força mesures de seguretat. Algú es creu que els empresaris volen matar els seus treballadors? El que està passant és que la immensíssima majoria de les empreses han anat tancant a mesura que servien les comandes compromeses i els seus estocatges cobrien possibles demandes urgents que es puguin produir. Les empreses que no estan tancades funcionen amb serveis mínims per no aturar del tot l'activitat. Gairebé tenim a Catalunya 300.000 treballadors amb els populars ERTO, som conscients del que això significa? Som conscients de la quantitat que no tornaran a treballar? Temps tindrem de parlar de les conseqüències d'aquesta crisi sanitària i econòmica, però segur que llavors el nacionalpopulisme trobarà un altre mantra per treure's les responsabilitats de sobre.

Una altra de les grans perles és que amb 155 sanitaris l'estat ens roba el material mèdic. La realitat no és que sigui el contrari, és que és molt complexa en un món globalitzat. Resulta que la majoria del material és de fabricació xinesa, i el govern xinès el té controlat i el deixa anar segons els seus interessos. Per altra banda, les dues grans companyies distribuïdores a Europa, una de francesa i una altra d'alemanya, per ordres dels seus governs han posat tot el seu material a mans dels seus governs. Amb aquestes condicions, i tenint present que són gairebé tots els països del planeta els que volen comprar, les compres es tradueixen en una feina molt difícil, i evidentment hi ha una escassetat important de material. Mentre escric aquestes línies, s'anuncia un acord entre el govern d'Espanya i el de la Xina per garantir el subministrament de material per valor 432 milions.

D'aquí ha nascut la necessitat de producció pròpia, per això que el gegant Inditex ha posat en funcionament una planta tèxtil de les seves, per produir mascaretes sanitàries. I, com tot un seguit d'empreses, han començat a reconvertir línies de producció per fabricar els coneguts respiradors i els vestits de protecció clínics.

Com que aquests senyors continuaven amb el seu mantra, el Govern de l'Estat, que amb tot l'aparell diplomàtic i de relacions internacionals ha arribat fins on ha pogut, els ha recordat que ells no tenen prohibit comprar. En menys de 48 hores ja han sortit les dues primeres «estafes», o com a mínim les primeres pífies, que han dut els governs de l'autonomia de Madrid i de Catalunya a caure en mans d'especuladors. La presidenta de Madrid anunciava a finals de setmana que a més tardar dilluns aterrarien a Barajas dos avions provinents de la Xina, dimecres va haver de reconèixer que no sabia quan arribarien. El cas català, de moment, sembla una estafa més clara; una empresa domiciliada en un pis particular de Vilanova i la Geltrú ha demanat a la Generalitat el cobrament a l'avançada de 35 milions d'euros per la compra de material sanitari de màxima necessitat. Desconec quins ressorts s'han fet servir, dins el dret administratiu, per aquest model de pagament, però el que ha passat és que els bancs, veient la desproporció de la compra amb el volum de negoci de l'empresa, han parat l'operació.

I per últim no puc deixar de parlar de la Conca d'Òdena. Les actuacions a la conca van ser posades d'exemple del que hauria de fer el govern de l'Estat. Ara com ara les empreses de repartiment entren i surten de la conca amb força normalitat i els productes que fabriquen dins es continuen distribuint fora com arreu del país. Això no deixa de ser una anècdota, però el que no és una anècdota és que s'ha amagat oficialment el que al principi va circular i que la realitat confirma. L'origen del brot ve donat per la participació de diverses empreses a la fira de la pell de Milà, entre el 19 i 21 de febrer. El greu del cas és que, mentre als pelleters valencians que hi van anar el servei de salut els va advertir en arribar que es posessin en contacte amb el seus metges, a Igualada ningú els va advertir de res. Pocs dies després alguns d'ells van assistir al conegut dinar que va servir de gran difusor de la pandèmia. Desconec quina és la intenció d'amagar la veritat, però acusar una infermera de ser la propagadora del virus, quan ni tan sols va anar al famós dinar, em sembla immoral.

Fora bo que l'alcalde d'Igualada, a qui tant li agrada sortir als mitjans acusant a tort i a dret d'incompetència, sortís a dir la veritat. Si no és així, algú li haurà de demanar que plegui.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Club Subscriptor Regió7

Avantatges i ofertes

Consulta les promocions exclusives vigents per als subscriptors de Regió7. 

 
Quiosc Regió7

Subscriu-te a Regió7

Descobreix una manera diferent de llegir l'edició en paper del diari amb la nostra versió digital. 

 
L'últim El més llegit