Des del petit balcó de casa meva veig un terrat cobert on mai no surt ningú sinó és estiu, quan la veïna hi estén la roba. Llençols, sobretot. Però aquests dies de rutines inventades, el ter-rat ha trobat un nou ús i un nou inquilí. Ahir, per segona vegada des del confinament, vaig sentir un xerric i, en el terrat cobert, un veí que no havia vist mai pedalava en una bicicleta estàtica que juraria que ha estat recuperada de les golfes. L'avorriment ha convertit el terrat deshabitat en un gimnàs improvisat on aquest veí pedala a bon ritme mentre m'arriba esmorteït el playlist del seu mòbil, i penso que aquests dies estem veient el que no havíem vist mai.