En Benvingut Futur Distòpic va ruixar la mascareta amb desinfectant i la tela va canviar de vermella a verda. Va dubtar d'endur-se'n el flascó per renovar la dosi si el color es degradava de verd a marronós, preludi del carbassa que ja implicava el perill de ser detingut, multat i sancionat amb dos mesos de clausura total. Els viaranys del pensament van dur-lo cap a aquell nebot que va haver de deixar la policia sanitària perquè era daltònic.
Amb la ruixada hi havia desinfecció per sis hores, i no comptava que la reunió durés tant, però tanmateix va agafar el petit esprai de butxaca que prevenia les emergències. La parella i la nena ja estaven a punt i l'esperaven al rebedor, amb les mascaretes d'un verd lluent. Com cada dissabte, van emprendre el camí cap al centre de socialització, tres portals més enllà. La nena anava agafada de la mà de la seva mare i ell se'n mantenia a dos metres de distància. El certificat de convivència els autoritzava a caminar agafats del bracet, però els feia mandra haver-lo d'ensenyar un cop i un altre. A més a més, així evitaven la temptació de conversar davant de la menuda sobre coses inconvenients, com ara la vida abans de la pandèmia, quan la socialització era lliure i universal i es podia practicar qualsevol dia, a qualsevol hora, amb qualsevol persona, a qualsevol lloc, proper o llunyà. «Val més que anem amb compte, que els nens repeteixen tot el que senten dir als pares i al final ens fitxaran».
La pandèmia havia provocat, tard i a batzegades, el gran confinament mundial, i mai no es va aixecar del tot. Es van desactivar algunes restriccions, però se'n van dictar de noves. Una coalició internacional es va fer càrrec de la situació, amb els xinesos liderant les respostes tecnològiques, els americans fornint hores i hores d'entreteniment domèstic a la població, i la Unió Mundial de Forces Armades al càrrec de la disciplina social. La governança de l'antiga Unió Europea havia estat adjudicada a la Federació Russa, que en cada país havia reclutat com a força de xoc la militància dels partits nacionalpopulistes, contenta de manar.
Els llocs de treball presencials gairebé havien desaparegut. Els empleats de les fàbriques, dels tallers i fins i tot dels taulells de pastisseria operaven màquines robotitzades des de casa seva, i les comandes de qualsevol cosa es repartien amb drons. Quan la pizza quatre formatges aterrava al balcó, no l'havien tocada mans humanes. Hi havia bufes per un carnet de pagès, una de les poques professions que no s'havien pogut convertir al teletreball. Els pagesos sortien xiulant de casa cada matí i tornaven al vespre suats i alegres.
Per compensar els efectes negatius d'aquest model de vida s'havien creat els cercles de socialització, on un cert nombre de famílies es trobaven quatre hores la setmana. Abans d'entrar, a tothom se li mesurava la temperatura, i també en sortir. La profilaxi era essencial, perquè un sol cas d'infecció implicava el tancament del cercle durant tot un mes, i després al responsable li feien el buit. La mainada jugava, i abans de sortir es dutxava amb desinfectant mentre els adults conversaven de tot i de res, es posaven al dia, comentaven sèries de televisió i partits de la lliga de videojocs, i elogiaven els governants, perquè a cada cercle hi havia, almenys, un espieta de l'autoritat; potser per això sovintejaven les lloances a la data històrica del Gloriós Referèndum Mundial, quan l'opció «tot el que calgui» va guanyar per majoria aclaparadora.
I tots, sense dir-ho, pensaven el mateix: «Te'n recordes que només era una mena de grip?»
