Es veia venir i va passar. Europa pràcticament paralitzada i amb les fronteres tancades; una crisi econòmica que ja s'anunciava i que el virus ha aguditzat fins a límits difícils de percebre; milers i milers de treballadors i treballadores afectats per expedients d'ocupació i una perspectiva terrible per als pròxims mesos. El coronavirus s'ha convertit en una pandèmia de la nit al dia. En l'àmbit global es van prenent les mesures concordes a la capacitat de resposta que es tingui en cada país, en cada regió. Tot depèn de la capacitat econòmica, de l'organització social, de l'estructura socioeconòmica del país, de la voluntat de les autoritats, dels interessos dels diversos sectors, entre altres. El que va començar sent una notícia per assenyalar a la Xina, acaba en una histèria per a l'anomenat primer món. Per què? Deien que aquest sistema era fort, que la globalització obriria una època de benestar al món, però ja vam veure des de la crisi del 2008 que la veritable cara de la globalització és més desigualtat, més concentració de riquesa, esprémer la naturalesa i reduir drets.
Un virus està posant cap per avall el sistema capitalista i obre una crisi de conseqüències imprevisibles. Algunes coses només s'aclareixen quan tot s'atura de forma inesperada, i una desacceleració d'aquest tipus no pot evitar fer visibles tensions prèviament ocultes. Ara podem comprovar el que han significat tots aquests anys d'atacs a la sanitat pública i a tot el que hauria de ser comú i solidari. Ara podem descobrir el que significa per a la societat que uns pocs acumulin fortunes i propietats mentre el poble treballador amb prou feines arriba a final de mes i són destruïts i debilitats els suports comuns, el que és conegut com l'estat del benestar. Aquesta crisi és una nova crida d'alerta sobre la necessitat de canviar aquesta societat, d'aixecar-ne una altra basada en la solidaritat, en la fraternitat i en les llibertats, el que podríem anomenar valors humans. Cal salvar les persones ara, com també quan això acabi, i no els interessos dels més rics. Això és una lliçó en diversos sentits, com que «cal invertir en la sanitat pública i en els seus treballadors»; que cal «posar la sanitat privada en mans dels poders públics». I que els serveis públics són «essencials».
Pensem que al 2002, durant l'epidèmia del coronavirus del SARS, els viròlegs van advertir que seguirien altres coronavirus i que se'ls podria trobar una vacuna, però els governs es van negar a finançar-ne la recerca. Volen que la investigació mèdica romangui en mans de companyies farmacèutiques privades? Dels quals l'objectiu no és la salut pública, sinó obtenir guanys per la venda de medicaments al mercat per a pacients solvents?
De la mateixa manera, durant 25 anys, els climatòlegs han advertit que el canvi climàtic provocarà desastres, entre elles aquest tipus de pandèmies, i que s'ha de deixar de cremar petroli, carbó i gas natural. Però els governs no han fet res. Volen que l'energia romangui en mans de multinacionals, l'objectiu no és la transició energètica justa més ràpida possible, sinó obtenir sobretot guanys. Pensem que el canvi climàtic és infinitament més perillós que aquesta pandèmia. Ens arrisquem a elevar el nivell de la mar en més de deu metres. Si no actuem molt ràpidament el desastre farà que la Terra sigui inhabitable per a centenars de milions d'éssers humans i la innombrable natura. Els més pobres, els més febles en pagaran els costos.
Aquests dies de confinament explorem aquestes qüestions, i pensem com l'acumulació capitalista produeix tals plagues, i també com el moment de la pandèmia és en si mateix un cas contradictori de crisi política, que fa visibles a les persones els potencials i les dependències invisibles del món que els envolta. En aquest sentit, el brot presenta oportunitats per a la reflexió. Que si es vol, es pot canviar del tot aquest sistema egoista depredador de la natura i persones. I que si no canviem els nostres costums com a humans, tard o d'hora ens anirem a fer punyetes.
