La sobreinformació respecte del coronavirus continua sent tan absoluta que pràcticament no deixa espai per res més. Però tal com va evolucionant la pandèmia s'estan dibuixant clarament dos àmbits informatius clarament delimitats i diferenciats. El primer comprèn les dades objectives i quantificables, com el nombre d'infectats que es van detectant, els que sortosament ja han estat donats d'alta, però també, desgraciadament, els que han arribat a un estat greu o els que ja han mort. L'altra àrea informativa inclou aspectes més subjectius sobre la situació: la valoració de les mesures que s'han pres i les que caldria prendre, la repercussió que s'espera d'aquestes mesures i com caldria anar-les canviant d'acord amb l'evolució de la situació. En el primer cas es tracta essencialment de recopilar dades per tenir un panorama clar de l'afectació de l'epidèmia i per tant poder mobilitzar els recursos materials que calen per lluitar-hi. I això, lògicament, ho han de fer les administracions públiques de cada territori. Però el segon àmbit és completament diferent: decidir les accions que cal emprendre, la seva intensitat i quan han de començar o acabar no correspon en absolut a l'àmbit polític sinó als especialistes en la matèria. Són ells -i no els polítics- que amb els coneixements tècnics adequats han de decidir què s'ha de fer, i com i quan cal fer-ho.
És sorprenent, doncs, sentir Pedro Sánchez defensant les mesures que ha aplicat de forma igualitària a tot l'Estat i argumentant que el coronavirus no és una qüestió de territoris, quan la situació real és del tot diferent d'un territori a l'altre. De cap manera no ha volgut tancar Madrid, tot i que és l'àrea més afectada -i amb - de tot l'Estat. Fer-ho seria d'una banda reconèixer el fracàs de la seva gestió en el seu entorn més immediat i d'altra banda voldria dir enfrontar-se amb les pressions dels grups econòmics que posen l'economia per davant de la salut dels ciutadans. I de cap manera no ha volgut autoritzar el tancament de Catalunya, ni reforçar el de la Conca d'Òdena, tot i les recomanacions dels epidemiòlegs, no fos cas que anés bé i posés en entredit els avantatges amb què va justificar l'anul·lació de competències autonòmiques i la nova centralització que va establir un 155 sanitari amb la declaració de l'estat d'alarma. Però ha funcionat adequadament, tot això? Ha estat eficaç per reduir el coronavirus aquesta mena de creuada patriòtica exaltadora de la unitat d'acció? Només cal fixar-se en el fracàs de la compra i distribució centralitzada d'elements bàsics com mascaretes, respiradors, tests ràpids, etc. A la vista de la inoperància i lentitud de les adquisicions i del repartiment, cada autonomia ha decidit espavilar-se pel seu compte, començant pel País Valencià, Andalusia i Catalunya. De fet, aquest fracàs era ben fàcil de preveure. Esperem que no n'hi hagin d'haver molts més abans de retornar les competències sanitàries a les autonomies, tal com la Generalitat ja ha reclamat oficialment.
Però queden encara molts dies per acabar aquest malson i els esdeveniments que ens esperen són imprevisibles, tot i que ja se'n poden extreure algunes conseqüències. Primer que l'impacte econòmic serà molt important i que de cap manera no es podrà solucionar donant suport només als bancs i a les grans empreses, tal com va passar en la darrera gran crisi econòmica. I també que caldrà reforçar de forma molt prioritària el sistema català de salut per tal que no es trobi mai més amb les dificultats i mancances que la pandèmia del coronavirus ha anat posant de relleu aquestes darreres setmanes.
