L'home fa quinze dies que no surt de casa. Dos cops per setmana els fills li fan la compra i, a canvi, s'enduen les escombraries. També li truquen cada vespre, però no és el mateix. Enyora tocar-los, abraçar els nets. És conscient que no té de què queixar-se. Viu confortablement bé i té una família que l'estima i se n'ocupa. Res a veure amb les penúries de quan era jove. Cada matí obre finestres i rega els quatre geranis. Hi parla i els desitja bon dia, cosa que mai abans no havia fet. No té cap animal de companyia, llevat del plasma de la televisió i d'ell mateix, si es mira al mirall. Tot i que el dia és ennuvolat, avui decideix que sortirà. Està cansat de vestir-se cada dia per no anar enlloc. Abans de sortir, emplena el certificat de desplaçament, es cofa la boina i es cargola la bufanda al coll. Al carrer, quasi desert, veu passar un autobús buit, observa el rètol lluminós d'una farmàcia i saluda el noi dels diaris, arrecerat en la seva barraqueta de paper. Passeig amunt, s'atansa a un dels plàtans i s'hi abraça. Li sembla haver llegit en algun lloc que és beneficiós. Tanca els ulls i estreny l'abraçada. En reobrir-los, un policia li demana la documentació. Ell li mostra el certificat amb la creueta on diu força major o situació de necessitat. El policia mira el paper, se'l mira a ell, es mira l'arbre i li diu que podria multar-lo perquè abraçar arbres és una acció temerària i injustificable. Només qui té el cor eixut o no ha tastat la solitud pot dir això, es diu l'avi. El policia l'insta a tornar a casa i a no reincidir. A casa sent la necessitat d'explicar-ho als geranis, amb qui malauradament no es pot abraçar. I recorda que la seva dona, en pau descansi, sempre parlava amb les flors. I ell, tant que se n'havia rigut! Avui que n'ha comprès el sentit ja és massa tard, però demà algú dirà haver vist un policia abraçat a un arbre pensant-se que ningú no el veia.
