Escric dijous al vespre, però no importa el dia de la setmana, perquè quan surti això publicat no comptarem per dies passats, sinó per morts, infectats greus o lleus, i donats d'alta. A Madrid sembla que només saben comptar així. Dijous, el ministre deia, «con todas las precauciones», que les xifres semblaven indicar que estàvem a punt de tocar el cim famós de la pandèmia.

Sembla -tot sembla, perquè no hi ha cap certesa- que al mando único, unido, unificado no li tremola la mà quan és l'hora de calcular el nombre de víctimes que provocarà la Covid-19 en el decalatge que es produeix entre analitzar, decidir, anunciar i fer efectives les mesures aconsellades pels seus assessors -els científics i els militars que vetllen per tots. L'important deu ser, deu ser, poder dir que estan aplicant les mesures més dràstiques que ningú. La qual cosa els impedeix admetre la recomanació científica que cal fer un confinament encara més dràstic als llocs on hi ha brots epidèmics devastadors: Múrcia, País Basc, Catalunya i Madrid. Els poso per aquest ordre, de menor a major nombre de morts, perquè sembla, només ho sembla, que la negativa a tancar-ho tot podrà aconseguir que les xifres s'anivellin amb les de Madrid.

Deu ser aquesta intenció, no ho afirmo pas, la que fa sortir a escena el cor que canta lloances al mando operativo central, i critica la insistència del president Torra a reclamar l'aïllament total de la població que no sigui indispensable: «Crea alarma, és insolidari i deslleial!», diu l'estrofa principal. A mi, personalment, confesso que l'alarma, el neguit, me'l provoca la imatge dels tres uniformats en la roda de premsa oficial cada dia. Segurament només em passa a mi, i el llenguatge bèl·lic que utilitzen per explicar la seva guerra aconsegueix l'objectiu de convèncer, ben convençuda, la població amenaçada per la Covid-19. De qui hauria d'estar temorosa, si no?

De fet, que hi ha alguna cosa que no rutlla prou bé ho devia pensar la jutgessa que va ordenar a la Comunitat madrilenya proveir de material els sanitaris en 24 hores (si ho comptem en morts, gairebé 300, dimecres, a Madrid). O que una altra jutgessa hagi obert diligències contra el delegat del Govern a la capital per haver permès la marxa multitudinària del 8-M, on es van aplegar més de 100.000 persones, tot i el risc de contagi advertit per l'autoritat sanitària europea. I encara cal afegir la denúncia d'un advocat contra el president Pedro Sánchez i tots els delegats del Govern per no haver prohibit concentracions multitudinàries entre el 5 i el 14 de març, 77 en total. Ara, algú més malpensat que jo deu estar comprovant si podria prosperar una denúncia contra el Gobierno pel nyap de la compra de 659.000 testos defectuosos...

Finalment, posats a fer comprovacions, el fiscal superior de Catalunya, a més d'investigar la mortaldat d'avis a les residències de Capellades i d'Olesa, podria analitzar la conversa, presumptament delictiva, del ministre Fernández Díaz i Daniel Alfonso en què es vantaven d'haver destrossat la sanitat catalana. No fos cas que els dèficits actuals vinguin «de aquellos polvos...». Segurament no. Però també ho sembla. Com l'eficiència contra la Covid-19. En la vida pública cal ser eficient, i a més a més semblar-ho. I no és el cas.