Sóc dins la setmana que no ha existit. Hi som tots dins. Sense excepció. Aquesta setmana, estranya, va començar fa 15 dies, quan encara no ens ho podiem creure, i, abans d'acabar-la, ja sé, sabem, que durarà, com a minim, 15 dies més. Què fareu per setmana santa? Quina setmanada més bèstia. I no haurà exisit. No l'oblidarem mai aquestes setmanes fora del calendari, fora de l'agenda, de la previsió, dels plans. Sense avisar i tan avisats que estàvem. Ens morim de ganes d'explicar-la que voldrà dir, quan ho fem, que tornem a tenir 5 dies diferents abans d'un cap de setmana. I aqui estem. Cadascú sap on és i tenim la sensació que no sabem on són els altres tot i que ens ho diem tot. Compulsivament al principi i amb més calma, després. Això va per llarg, hem après. D'això en saben molt els atletes de llargues distàncies. Dosificar-se. Mai haviem estat tan quiets i mai haviem tingut la certesa, i la incertesa, tot alhora, d'estar anant més lluny que mai. Però no sabem on, ni fins quan ni perquè. També hi ha moments durant el dia que el confinament ens prem i dubtem de tot i de tothom. Baixons. Muntanya russa. Per això, i perquè en estimem -cadascú a la seva manera-, ens busquem els uns als altres. Per terra, mar i whatsapp. Dir-nos coses, saber si l'altre té coses per dir-nos i recordar-nos, amb nostàlgia com era quan fèiem tot el que volíem, que era, bàsicament, entrar i sortir. Necessitem saber dels altres perquè ens ajudin a saber de nosaltres. Els primers dies, ho recordo, semblava que ens enviaven a casa a treballar. En diuen, en dèiem, teletreball, i fèiem broma de si fer-ho en barnús, en sabatilles o amb corbata. Ara sabem que ens han enviat a casa a viure. I crec que és molt millor dins del pitjor, i que això ho hem de fer de cos sencer i amb consciència plena. Que costa perquè no entenem res. De la feina.. ja plorarem un altre dia. I quan ja ens hem dit totes les bestieses i totes les confidències per whatsapp, per facetime i per skype, sabem que tenim unes ganes irrefrenables de sentir-nos les veus. I ens truquem per telèfon perquè, quan et truques, és quan et vols sentir de més a prop. De tu a tu, com antes. Perquè no ens enganyem, el que volem és tocar-nos, abraçar-nos i sentir-nos la pell i l'alè. Com abans. Com abans de fa 15 dies, tan lluny, tan a prop, tan diferent. I mentre perdem aquest temps en aquest nostre confinament premium -perquè ho és, no ens equivoquéssim pas- el cap, i el cor, se me'n va cap als nens... on són els nens? els avis... com estan els avis? els malalts i tots els que pateixen. Ells són nosaltres i viuen el que nosaltres només temem que ens pugui passar. I cadascú se sap les seves dificultats. I ens ho expliquem aquests dies, com mai, i tenim herois i són els sanitaris. Només ells i no en tenim cap dubte. I ens fem petits de tan grans que ens creiem, i callem per respirar i no fer una altra cosa que sentir-nos afortunadament vius i estalvis. Sanitaris, us estimem. Per això, perquè ens morim de ganes de sortir, el que fem, i el que hem de fer és... quedar-nos a casa. Queda't a casa.
