30 de març de 2020
30.03.2020
Regió7

Una altra mena de vida

29.03.2020 | 23:47

M'alegren coses banals, que plogui, que faci vent i que l'arbre de davant del meu balcó es prepari per esclatar en un centenar de flors liles. Encara falta temps, però amb una mica de sort veuré com s'obre la primera de totes les flors. Necessito aquest arbre i trec el cap cada dia amb l'al·licient de tornar-lo a veure. Vull que hi sigui. Em diu que és primavera, que el món continua girant encara que els confinats, atrapats en aquest estrany compàs d'espera, ens haguem quedat sense plans. La natura els té, i els executa. Seria ter-rible veure'ns envoltats d'un paisatge urbà erm i desolat, sense cares rere les finestres. Em consola observar el mateix tros de cel –un dia més blau, un altre dia més gris, un altre de més esquitxat de núvols blancs–, les persianes aixecades del veí del davant, el vent que fa voleiar la roba estesa, la senyora que passeja el gos petaner blanc amb taques marrons.

Sempre he sentit fascinació per les petites coses. Potser perquè mai n'he tingut de molt grans, de coses. Ni de plans, ni de projectes, ni de somnis i, per primer cop, me'n lamento. I és ara, amb aquesta suspensió de la meva rutina diària, en aquest procés d'adaptació forçat a una nova vida, que tot pren una dimensió més real. Mai havia estat tants dies tancada amb el meu company i els meus dos fills totes les hores dels dies –les vacances d'estiu no compten. Ara estem junts en un sentit físicament literal. Tota la meva vida està ficada en el mateix sac. La feina, l'oci, els fills, l'alimentació, l'avorriment. Tot avança en paral·lel, fent ziga- zagues i barrejant-se entre les mateixes quatre parets. I aquí ric, i aquí ploro, i aquí descanso, i aquí m'enfado. Sense treva. No hi ha temps lliure –a casa meva, no. El temps lliure es va quedar a fora.

El confinament m'ha permès descobrir el plaer d'anar a llençar les escombraries perquè puc baixar l'escala, caminar uns metres i tornar a casa com si hagués fet la proesa del dia. He sentit angoixa per anar a comprar, per la mirada de desconfiança de l'altra. Transitar per un carrer de Sant Miquel de Manresa, solitari, amb botigues tancades, amb música de sardanes a la megafonia és una imatge dantesca. Un intent desesperat per omplir un món buit. Com n'és d'important triar bé les persones que formen part del teu primer cercle. Són les que ara t'acompanyen. La pandèmia posarà a prova moltes coses, però, sobretot, la resistència i la salut de les relacions dels que viuen en família i dels que viuen sols. Alguns s'enfrontaran per primer cop a la soledat més primària, d'altres, enyoraran la soledat que no tenen i, fins i tot, se sentiran més a prop de qui no ho estaven quan en tenien l'oportunitat. Tots sortirem transformats d'aquest enclaustrament. Alguns, millor. Altres, pitjor. Esforcem-nos per formar part del primer grup (i, sisplau, no mengeu pangolins!).

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Club Subscriptor Regió7

Avantatges i ofertes

Consulta les promocions exclusives vigents per als subscriptors de Regió7. 

 
Quiosc Regió7

Subscriu-te a Regió7

Descobreix una manera diferent de llegir l'edició en paper del diari amb la nostra versió digital. 

 
L'últim El més llegit