A la foto que acompanya l'article, de data 20 de maig del 2000, hom hi pot veure, davant del Pavelló de Suècia, a l'entorn de tres patrons del Casal d'Europa i col·laboradors, dues formacions impecablement uniformades. A la dreta, els Mossos d'Esquadra amb el comandament, aleshores ja establert a la nostra ciutat. I a l'esquerra, ves per on, una nombrosa presència d'oficials i mariners del vaixell-escola HMS Karlskrona, de la marina sueca, llavors ancorat a Barcelona.
Karlskrona és també el nom de la bella ciutat sueca de 65.000 habitants d'on procedia el vaixell i on radica la base naval del país. Fundada la ciutat el 1680 pel gran rei Karl XI, una imposant estàtua del monarca dona la benvinguda als visitants i, a la vegada, constitueix un simbòlic monument d'homenatge a la reialesa. Avui, quan les monarquies ja han pràcticament desaparegut del món, només poden presumir-ne excepcionals països avançats com aquell on la institució monàrquica, amb més de mil anys d'ininterrompuda història, es manté com a sagrat símbol de neutralitat.
La generosa presència dels mariners suecs a l'esdeveniment del 20 de maig del 2000 feu possible el primer acte públic al Pavelló de Suècia just conclosa la seva reconstrucció exterior, com a solemne preludi de la seva inauguració definitiva que s'oficialitzà uns mesos després, quan el Casal d'Europa tingué ja degudament moblat i habilitat l'interior del recinte que després havia de complementar-se a l'Arxiu Comarcal.
Cal, però, afegir a aquell esdeveniment, a banda de l'escaient solemnitat que hi aportà la dotació del Karlskrona, el càlid i familiar anecdotari que ens deixaren els seus components en les dues visites que, en pocs dies, feren al Berguedà.
En la primera, esportivament equipats, vingueren a disputar un partit de futbol contra l'equip dels Mossos berguedans. I en la segona, ja vestits de gala per a la posterior cerimònia del Pavelló, compartiren amb nosaltres una memorable excursió a les fonts del Llobregat, on pogueren contemplar embadalits el màgic brollador de les aigües que, travessant Catalunya, arribaven fins allà on la nau els esperava.
Com si fos ara, els veig pujar a peu, sinuosament arrenglerats, per l'abrupte camí de les fonts cap al poble de Castellar. I ja a dalt, el veïnat, estupefacte, veient sortir dels espessos matolls, un darrere l'altre, aquell desconegut jovent tan blancament engalanat, acabà prodigant-los caloroses benvingudes. Per als atlètics marins, ben segur que aquell pot arribar a ésser el més sorprenent desembarcament de la seva vida.
El Casal d'Europa, per aquest vintè aniversari, té previstes, a l'entorn de grans temes mundials compartits, trobades i debats internacionals dels que donarem puntual informació, superat el prioritari tràngol de la pandèmia que ens aclapara a tots. Temes possibles: el canvi climàtic; la UNESCO i el seu patrimoni universal, amb ciutats guardonades com la reiterada i barroca Karlskrona el 1998 i Berga amb la Patum el 2005, etc.
Un altre tema interessant de debat me'l suggereix el monument a la corona reial d'aquella ciutat nòrdica: el de la inexorable desaparició de les monarquies al món davant de la seva suplantació per les repúbliques. Amb la pròspera Suècia a una banda, sobrada d'arguments per defensar la seva mil·lenària corona reial, que avui ha esdevingut símbol i garantia de neutralitat i justícia. I, a l'oposada banda, la monarquia espanyola, feixista d'origen i amb una corrupció imperdonable que profetitza la seva pròpia desaparició.
Alegrem-nos amb Benedetto Croce quan sentencià allò d'«un gran escàndol pot, certament, originar una crisi saludable».
