Diuen que d'això n'aprendrem. Que ens tornarà menys pretensiosos, que es transmutaran valors, retornarem a les coses que veritablement importen i serem més humans. Perdoneu el meu pessimisme.

Què vam aprendre de la Segona Guerra Mundial, dels camps de concentració i de l'Holocaust? Quina germandat va provocar tant de patiment? No hem vist després la gent amuntegada en camps de refugiats, una multitud perdent la salut i l'esperança per arribar a casa nostra per després retornar-los perquè no tenim solució o perquè ens fa por obrir una porta que sabem a on ens portarà?

«De tot se n'aprèn», diuen i això, per deformació professional, m'interessa. Uns estan aprenent a desconfiar d'un sistema sanitari que no ha resistit l'embat com desitjaríem i que està requerint el sacrifici de tants professionals abocats, des de la seva vocació, a una situació desproporcionada. D'altres aprenen a lluitar per millorar les condicions perquè no torni a passar... però realment és aquest l'aprenentatge del que parlem? L'aprenentatge que volem?

De què es pot aprendre si la por és la que domina? Quan, en temps de crisi, el que ens mou és la por a perdre, aleshores fem més fonda la crisi i la convertim en una crisi d'allò que és més humà. Por a perdre la tranquil·litat o l'estabilitat, a quedar-me sense paper higiènic, por a perdre el control, a perdre el que tinc, por al fracàs (que és por a perdre l'èxit), por a perdre la salut o a perdre la vida? els temps de crisi no s'afronten amb homes que es protegeixen d'allò que temen. Els temps de crisi necessiten homes moguts per certeses. Altrament les coses es fan petites i asfixiants. Aquesta és la tasca educativa en aquests moments històrics si no volem que una pandèmia de tristesa envaeixi els cossos colonitzats pels virus. Animar-nos a cercar la resposta a la pregunta de si hi ha alguna cosa que permet vèncer la por a perdre el que un estima.

Potser és que el que podem aprendre té més a veure amb el conèixer la naturalesa humana que no pas amb el canvi que aquesta mateixa naturalesa pugui experimentar. Potser té a veure amb descobrir de quines coses i quins gestos hom pot esperar ser salvat de l'aparent inevitable caiguda cap al no-res que una crisi com aquesta posa de manifest i precipita en el temps.

És temps d'estar atents a les coses petites i deixar que el cor es modeli, prengui forma. És temps d'adonar-se de les petites coses, no fos cas que en elles hi hagués guardat el contingut de la gran veritat que se'ns escapa quan mirem a l'engròs. No fos cas que trobéssim pistes per no tenir por. Dels camps de concentració va sortir la meitat de gent maleint Déu i l'altra meitat lloant-lo.

Què ens donarà aquesta resistència íntima de què parla Josep Maria Esquirol al seu llibrei? Una resistència amarada d'una alegria que necessitem, perquè no aprèn res qui no viu l'alegria en una darrera i profunda instància del cor.

He obert un diari aquests dies per prendre nota d'aquestes petites coses que intueixo que guarden la gran veritat que busco. La veritat de les coses que importen. Una veritat que sé que no posseiré mai completament i que visc amb l'esperança que em faci seu.