Passat aquest bucle espai-temps actual, les nostres generacions podran escriure les ratlles més tristes que mai haurem escrit. Suposo que com a quasi tots, m'inunda una mescla de brogit intern, desencís, ira i frustració per haver caigut en aquest pou amb tothom. A més a més, sembla que a dalt, a fora, no hi ha ningú per ajudar. Per tant, només en podrem sortir esgarrapant per les parets veient com alguns cauen (o caiem) al fons. Podria fer també un exercici il·lús i dir que quan tot això passi serem més forts, més empàtics i haurem entès una lliçó suprema. Podria afegir que a la societat hi haurà menys egoisme i tothom serà bo d'esperit. Doncs no. Depenent del dia, del moment vital i de les notícies que m'arriben, el món és gris o gris tombant cap a negre. I els humans que quedaran seguiran carregant tots els defectes propis de la nostra espècie.
Diumenge era un dia per veure-hi una certa claror. En primer lloc, per aprofitar el temps que acompanyava i perquè malgrat les arengues del general de la Moncloa, era dia festiu. Encara no era dilluns ni estàvem en guerra. Si l'endemà ho havíem de tancar tot i tots, calia endreçar l'aturada amb aquelles rutines que no podrem (o podríem) fer el dia següent. Al final, la publicació governativa amb l'ordre arribava pocs minuts abans de mitjanit. En les hores que faltaven per saber que el primer dia de tancament no seria el dia enunciat sinó el següent, vaig discórrer per la C-16 (la nostra columna vertebral) més estranya de la meva vida després d'anys de pujar i baixar. No vaig creuar-me amb cap vehicle en un trajecte de mitja hora. Realment la caiguda del 99% del trànsit pel túnel del Cadí era un fet. El silenci, el temps aturat i la solitud només l'alteraven totes les aus que vaig estar a punt d'aixafar en diverses ocasions. Mentre els senglars van entrant més i més endins de Barcelona i per Madrid corren paons, a la nostra autovia els ocells han perdut la por i l'hàbit de fugir. N'han tingut prou amb un parell de setmanes per deixar-se anar i perdre reflexos per arrencar el vol (o no) unes dècimes de segon més tard. Hi havia plomes escampades a cada tram.
Dilluns, el jorn favorit dels militars espanyols, entràvem en el període dels treballadors essencials. Molts ens ho hem hagut de preguntar més enllà dels que ho són de debò, els del món sanitari a l'avantguarda de la pandèmia juntament amb els cuidadors de les residències d'avis, netejadors i altres. La resta ho som en major o menor mesura de la nostra dedicació. Com que soc protestador de mena però també obedient, em disposo i recomano seguir les ordres oficials, però hem tardat minuts a veure grupuscles d'empresaris i empleats que opten a ser l'excepció de la regla. Buscant l'escletxa del Reial Decret 10/2020 o passant-se'l per l'arc de triomf. Molts dels que han estat demanant l'aturada completa del país o de l'estat ara busquen la manera de saltar-s'ho perquè les normes sempre són per als altres, un grup al qual no pertanyen. Totes les lleis contenen en elles mateixes les seves trampes i en aquesta n'hi ha un parell que permeten passar-hi tothom que vulgui o gosi. L'essència convertida en aquiescència global.
La sotragada és i serà forta, però tinc la mala impressió que no n'aprendrem res. Aturar o hibernar l'economia es confon amb vacances per part de bastants que encara no saben que ja són aturats. Alguns ERTO s'aprofitaran per cometre actes espuris i treure profit de la desgràcia comuna. Quan s'anuncia que entre els milers d'empreses que fan regulacions hi ha la plantilla dels d'Ampans o del Baxi de bàsquet, veig el món radicalment canviat però mantenint vicis i servituds.
