31 de març de 2020
31.03.2020
Regió7

La Marsellesa

30.03.2020 | 23:46
La Marsellesa

La setmana passada -ho recordareu- va morir Albert Uderzo, un dels dos pares de l'Astèrix, l'Obèlix i l'Idèfix. No fa pas tant, el còmic era un art i una indústria cultural de primer ordre que, a casa nostra, dividia la canalla i el jovent en dues meitats: els que preferien les aventures d'en Tintín i els que eren més de l'Astèrix. Una divisió que convivia amb una altra: els que llegien preferentment historietes catalanoespanyoles (Mortadel·lo, Rompetechos, Zipi y Zape, Pepe Gotera...) i els partidaris de l'escola francobelga, que ens arribava, sobretot, via la revista Cavall Fort. Les connotacions ideològiques, nacionals i de classe de cada una de les opcions donarien per a un article o dos més. Un altre dia.

El cas és que el món del còmic no era una excepció. Durant anys –durant segles, de fet–, França i el món francòfon han tingut al nostre país un pes i una influència incomparables. El cinema francès, des del més elitista i minoritari fins al més comercial i de masses, era sempre present a les cartelleres. Catherine Deneuve, Alain Delon, Jean-Paul Belmondo, Louis de Funès, Brigitte Bardot, Erich Rohmer, Jean-Luc Godard... eren noms inevitables i ineludibles. El mateix passava amb la música. Per a un cantant català tocar a l'Olympia de París era fer l'Everest i no hi hauria hagut Nova Cançó sense Brel, Moustaki, Aznavour i companyia. La llengua francesa no era tan sols l'instrument per arribar a la potent i prestigiosa literatura en aquest idioma, era també la clau que donava accés a tantes i tantes obres que, a causa de la censura o de la miopia editorial, no es traduïen al castellà ni, encara menys, al català. No hi havia prestatgeria digna de tal nom que no comptés amb una mostra de llibres en la llengua de Molière. I ningú entrava a la lliga de les persones més o menys cultes si no dominava aquesta llengua. Malgrat guer-res, fronteres i tota la propaganda en contra promoguda pel conservadorisme hispànic, França ha estat, des del segle XVII fins fa quatre dies, sinònim de modernitat i progrés; la nostra porta física i simbòlica a l'Europa culta, neta, democràtica i descarada. Explicava la meva àvia que el 14 d'abril del 1931, al Poble Sec de Barcelona (el seu barri), la gent celebrava el naixement de la República entonant l'himne més republicà que els venia al cap: La Marsellesa.

Paradoxalment, ara, quan travessar els Pirineus és físicament i burocràticament més fàcil que mai, quan compartim projecte polític comú, i quan l'accés a la informació és senzilla i barata, la societat catalana viu més d'esquena a França, i hi ha menys catalans i catalanes (Catalunya Nord a part) que parlin i entenguin el francès, que en qualsevol altre moment de la nostra història recent. L'hegemonia cultural anglosaxona, la lenta però sostinguda decadència francesa, la popularització de l'aviació (que ens permet anar a Europa sense passar per França), la millora relativa però innegable de la nostra pròpia realitat..., molts són els factors que han fet possible la davallada de la influència i prestigi hexagonals. Però hi ha, també, una manca de voluntat política, a Madrid, a París i a Barcelona, d'incrementar l'intercanvi i la fusió de les dues o tres societats (francesa, catalana i espanyola). Una actitud que té a veure amb una concepció de la integració europea egoista i nacionalista, centrada en la defensa dels propis interessos i recelosa de perdre identitat i sobirania. I això no ajuda que et prenguin seriosament quan, com ara, implores solidaritat.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Club Subscriptor Regió7

Avantatges i ofertes

Consulta les promocions exclusives vigents per als subscriptors de Regió7. 

 
Quiosc Regió7

Subscriu-te a Regió7

Descobreix una manera diferent de llegir l'edició en paper del diari amb la nostra versió digital. 

 
L'últim El més llegit