31 de març de 2020
31.03.2020
Regió7

Les memòries de Ramon Majó (Dictadura)

30.03.2020 | 23:46
Les memòries de Ramon Majó (Dictadura)

Acaba de complir 80 anys i ja en fa quatre que redacta les seves memòries, per a l'editorial Zenobita, sobretot des que es va veure impossibilitat de practicar l'esport de la seva vida: l'alpinisme. Té molt temps per reflexionar i escriure, cosa que li ha permès reconstruir bona part de la seva vida esportiva, cultural, social i especialment política. Em centro en la seva activitat política perquè té molt a veure amb les vivències que altres manresans tenen des dels anys 60 de la dictadura franquista fins a l'actualitat. El 1967 participa activament en la renovació del Centre Excursionista de la Comarca de Bages, el 1968, neix el seu fill Adam i reafirma el seu compromís en la lluita pel socialisme i la democràcia. També el marquen les vagues a Itàlia del 1969. Seguidor de Nietzsche, «pensa si tens un perquè viure, pots suportar gairebé qualsevol com». «Una vida amb sentit, malgrat les penúries, pot ser extremadament satisfactòria, mentre que una vida sense sentit per molt confortable que sigui pot arribar a ser una avorrida supervivència». El Bernat, en la clandestinitat, era expert en l'ús de les vietnamites (estat d'excepció del 1969 i procés de Burgos, 1970). Aquesta va ser la primera manifestació pública, notòria i unitària de l'oposició antifranquista manresana. 1971. Orgullós de la seva participació com a pare de la profunda renovació pedagògica que va representar l'Escola Flama. Participa a la primera sessió plenària de l'Assemblea del Bages, celebrada el març del 1971 a l'església de Santa Maria de Camps, cedida pel rector Jordi Canyamases enmig de fortes mesures de seguretat («teníem apostats sentinelles a cada cruïlla dels camins que hi menaven encarregats d'avisar els reunits de qualsevol moviment de gent sospitosa de ser uns pòtols i malvolents, o sigui, Guàrdia Civil o Policia Nacional»). El 1972 pateix la primera detenció: «Estàvem preparant clandestinament el Primer de Maig, amb Francesc Sabrià i Montse Tarrés, i sortirem al capvespre a fer unes pintades. '¡Alto a la Guardia Civil!',  van cridar els sinistres amos del tricorni. Sense pensar-m'ho ni un segon, vaig llençar l'esprai ben lluny i vaig arrencar  a córrer marges i feixes avall mentre sentia els trets que tiraven (en l'aire, segons van dir després).  Molt espantat, vaig saltar fins gairebé al barri de Sant Pau». L'endemà va tornar a casa (aleshores vivia al pis del cap de Telègrafs) i al cap de poques hores es van presentar per detenir-lo.

El 28 d'octubre del 1973 és un dels 113 detinguts a l'església Maria Mitjancera de Barcelona durant la celebració de l'Assemblea de Catalunya. Va ser torturat: «La comèdia va repetir-se tres o quatre vegades (amb les corresponents tandes de cops de puny ben repartits per tot el cos. Per més que es repetissin i cada vegada fossin més durs i forts, jo sentia que per aquell camí no em traurien res. De fet, encara mai no he pogut entendre que dels maltractaments i la tortura se'n pugui derivar una professió, però per desgràcia la Policia (altra cosa són els policies, que hi ha de tot) d'abans i d'ara, d'aquí i d'allà, sempre ha trobat gent pertorbada per fer aquest 'treball'.» Aquell any, neix la seva filla Laia: «Tres dies després de la seva vinguda al món, vaig marxar amb l'expedició i, dos o tres mesos després de la tornada, em van ficar a la presó. Recordo amb tota nitidesa veure-la a través del bar-rots i els vidres, als braços de la Montse, quan em venia a veure a la Model». El 1975 acaba el cicle repressiu: «Estàvem sopant en un bar de l'Eixample de Barcelona quan va aparèixer a la TV la notícia de la caiguda de l'aparell de propaganda del PSU de Catalunya i de Comissions Obreres a Manresa en mans de la Guàrdia Civil. Com en tantes juguesques que ens fa la memòria, el que m'ha quedat associat per sempre a la tremenda notícia és el que estava menjant: una truita d'espinacs. Els meus companys de taula ( Lluís Maruny, Francesc Padullés, Sebastià Vives i Joaquín Vizcaíno), arran de l'onada de detencions de militants de CCOO i del partit, corrien risc i estaven amagats en domicilis particulars a Barcelona; ens trobaven a l'hora de menjar per intercanviar opinions i informació i decidir què fèiem». Tots ells recorden la cançó Andaluces de Jaén, que «Manolo Ramos cantava molt alt com a signe de comunicació i animació per als que hi anaven arribant procedents de la Caserna de la Guàrdia Civil, on havien estat sàdicament maltractats i torturats».

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Club Subscriptor Regió7

Avantatges i ofertes

Consulta les promocions exclusives vigents per als subscriptors de Regió7. 

 
Quiosc Regió7

Subscriu-te a Regió7

Descobreix una manera diferent de llegir l'edició en paper del diari amb la nostra versió digital. 

 
L'últim El més llegit