El risc immediat de la Covid-19 és que satura el sistema mèdic i causa moltíssimes morts tant col·laterals com morts pel mateix virus. Malgrat tot, el risc real és que la gestió incompetent de la crisi pot portar la mateixa administració al col·lapse econòmic amb repercussions greus i duradores en els serveis públics i de pensions. Això implicaria més desigualtats i menys benestar i llibertats. L'oasi europeu es pot acabar aquí i fins i tot propiciar una recargolada distòpia mundial que millor deixar només per al gènere de ciència-ficció.

Europa no és la Xina, ni per bé, ni per mal. Per tal que el confinament sigui epidemiològicament efectiu podria durar massa per fer-lo viable en termes econòmics i socials. A més, en un món globalitzat, sense diagnòstics generalitzats i continus no podríem abandonar les mesures, ja que en una població no immunitzada es podria produir un rebrot de la Covid-19 en qualsevol moment.

L'alternativa, la idea inicial de Boris Johnson de buscar una «immunitat poblacional», faria que la pandèmia s'estabilitzés o desaparegués, a un cost de vides molt alt en un temps relativament curt. Aquesta teoria per tenir «èxit» dependria de quant de temps durés la immunitat assolida per als supervivents i de quina capacitat mutagènica té el virus. Altrament, el «sacrifici» de molts no hauria servit per a res i tornem a l'escenari nefast inicial o la societat assumeix mortalitats periòdiques.

L'única opció desitjable és el descobriment d'una vacuna eficaç i/o de fàrmacs que en redueixi la morbilitat i la mortalitat. I per assolir això cal guanyar temps, un temps que només ens dona l'opció de contenció de la malaltia. En el temps guanyat, una administració eficaç ha de preparar el sistema sanitari, protocols, maximitzar el testatge, etc.

El món no està preparat per afrontar pandèmies. Hi ha moltes altres malalties, zoonosis majoritàriament, que poden ser més contagioses i molt més mortals que la Covid-19. I és clar, també hi ha moltíssims virus i bacteris que els humans han inventat i que qualsevol dia poden veure el sol i provocar que nosaltres no el vegem mai més.

El problema de fons, però, és que la humanitat viu en un paradigma no vàlid en termes utilitaristes. Som massa gent amb massa «necessitats» en un planeta de recursos finits i degradat. Cal repensar-nos en termes de cooperació i no de competició i també repensant la nostra relació amb el planeta a tot nivell o... «this is (els pròdroms de) the end of the world as we know it», que cantava REM.