Tret d'alguna veu aïllada que no formava part del consens i a qui, per tant, ningú no va voler escoltar, fa dos mesos experts científics, polítics i opinadors mediàtics estaven completament d'acord que l'epidèmia de coronavirus era una amenaça capaç de donar molta feina als hospitals, però res més. A l'hora de la veritat, ha estat una pandèmia que s'ha escampat a una velocitat esgarrifosa, que està desbordant els dipòsits de cadàvers i que pot capgirar per sempre l'economia i la geopolítica mundial. La distància entre els pronòstics i la realitat mai no havia estat tan brutal. A dia d'avui, a Catalunya, amb l'escalada de contagis a les portes d'iniciar el descens, i amb la perspectiva que la fase de contenció dura s'acabi en poques setmanes, el pròxim repte és com gestionar la sortida del túnel per evitar recaigudes. Però per fer això caldrà informació. Caldran dades. Unes dades que no tenim i que, si un dia en tenim alguna quan hi hagi testos suficients, no ens permetran traçar una línia d'evolució amb el que ha passat fins ara. Realment, no sabem ni quanta gent ha mort a causa del coronavirus. Dibuixar corbes en aquestes condicions sembla una broma.
