Els propers mesos i anys trobarem a faltar una ment clara com la del sociòleg i filòsof Zygmunt Bauman per analitzar com ens comportem i donem resposta als reptes derivats de la crisi sanitària que ens toca viure i que també ja és una crisi econòmica d'una magnitud impossible de preveure, per moltes boles de vidre que analistes i tertulians aparenten tenir a les seves mans. Bauman va saber retratar la societat contemporània a partir de diferents obres en què el comú denominador era el concepte «líquid»: modernitat líquida, amor líquid, vida líquida, temps líquids... Una societat que ha evolucionat cap a l'individualisme, on tot té data de caducitat i tot és més volàtil, des de la feina fins a les relacions de parella, passant per l'arrelament a un espai físic...

Amb bona part de la població tancada a casa, les informacions i els debats se centren en el dia a dia de la situació sanitària i en l'economia. Passen les setmanes, uns ja veuen el final del túnel, mentre que la majoria constatem que ens trobem en una carretera de muntanya, plena de revolts, on després d'un túnel en ve un altre. S'intueix que ens queda molt trajecte, ple de viratges, fins que no puguem baixar del cotxe i notar que el terra és ferm i no trontollem. Mentre estem immersos en aquest recorregut capaç de marejar-nos molt més del que voldríem, tenim l'oportunitat de repensar la societat del futur, la que volem construir a partir d'ara. Estem vivint una pandèmia, que vol dir que bona part del món comparteix un gran problema de salut. Estem malalts i hem de repensar-nos. Igual que ho fem individualment quan travessem una malaltia que ens porta a fer equilibris entre la vida i la mort. Moltes persones que han passat per un episodi de salut greu canvien la seva escala de valors i procuren escapar-se de molts dels tics propis de la modernitat líquida.

Superada la fase més crítica, haurem de tenir memòria per no abocar-nos al mateix abisme i, primerament, reconèixer que la nostra societat no està preparada per superar-ho tot i amb la rapidesa que voldríem. Un virus pot desmuntar-nos en poques setmanes aquest fràgil castell de cartes que hem construïts amb uns fonaments poc consistents. Fins i tot, els sistemes de salut més avançats, conscients que els avenços científics i la tecnologia ho permetien, menyspreaven amenaces epidemiològiques com aquesta. Com havia passat moltes altres vegades, pensaven que l'actual virus només ens afectaria parcialment i que als països occidentals rics ens arribarien les escorrialles. La societat líquida resisteix poc. Tot ha quedat en dubte. Davant de la microbiologia desconeguda no hi ha pronòstics bons.

La crisi sanitària ens hauria d'enfortir individualment i socialment. Hem de reconèixer que la nostra societat ha estat i és prepotent. Cal fer una cura d'humilitat. Ens hem de preguntar si els criteris econòmics són els que han de prevaldre en totes les decisions que es prenen o si som capaços d'estructurar un futur sense que tot es fonamenti en el creixement i la producció. Ens hem d'anar acostumant a ser més flexibles, com ja ens obliga la pandèmia. Un hotel o un pavelló esportiu poden esdevenir en poques hores un espai de recuperació per a persones malaltes; una fàbrica de cotxes pot convertir-se en un centre productor de respiradors; professionals sanitaris poden exercir una especialitat diferent sense través, sense papers; un empresa centralitzada passa a ser multicèntrica, amb teletreballadors fent la feina a distància. Ara tot és més flexible i menys bucrocratitzat. Si volem canviar el futur, toca prendre nota de tot això que estem vivint.