Vuitanta-vuit pàgines. 52.000 paraules. Així és el «decret social» aprovat dimarts pel Govern espanyol i publicat ahir al BOE. Un conjunt d'ajudes orientades a permetre que centenars de milers de famílies, potser milions, puguin respirar malgrat el pes de la crisi de la Covid. Hi insistim: més de cinquanta mil paraules al llarg de vuitanta-vuit pàgines. En què estaven pensant els autors d'aquest artefacte incomestible? Les ajudes es destinen a autònoms, a petits empresaris, a llogaters, a hipotecats, a aturats... De veritat pensen que ajudaran aquestes persones amb una normativa de 88 pàgines plenes de tecnicismes? Un s'imagina els potencials beneficiaris trucant en massa als seus gestors, i aquests bloquejant el telèfon per poder-s'ho llegir amb calma, a veure si ho entenen. Proposo des d'aquí al Govern espanyol la creació d'un call center, un centre d'atenció de consultes telefòniques, atès per tècnics dels negociats que han redactat el decret, perquè aclareixin els dubtes dels ciutadans amb amable conversa i molta paciència. Naturalment, amb un número gratuït i prou línies i personal perquè els qui truquin no morin d'inanició mentre esperen.

Telepatia -Per telepatia em comunico amb milions de catalans i junts proclamem que transitar per l'emergència seria més fàcil si no fes aquesta porqueria de temps amb fred i pluja. Si la normalitat ha de trigar, almenys que el sol no ens abandoni en un tràngol tan desagradable.

Reflexionar -«La crisi ens obligarà a reflexionar i a repensar», es llegeix pertot arreu. Sobre la solidaritat, sobre les factures que s'acaben pagant per les retallades de l'estat del benestar -en sanitat, per exemple-, sobre la confiança cega en la globalització, sobre l'externalització de produccions estratègiques (ara mateix: mascaretes, gels, respiradors...), sobre la precarietat com a motor del sistema, sobre les contrapartides exigibles a la socialització del salvavides (en alguns llocs ja es parla de nacionalitzacions), sobre els egoismes gremials, sobre qui és qui per acusar els altres d'insolidaris, sobre les tradicionals insuficiències europees, sobre la força dels estats nacionals, sobre l'equilibri entre riscos i avantatges de la ciutat, sobre el veritable grau de digitalització i, fins i tot, sobre la sostenibilitat de l'esport espectacle. Hi ha tantes reflexions necessàries que no tindrem temps ni de començar-les abans que qualsevol altra crisi ho torni a posar tot cap per avall. De fet, encara esperem la refundació del capitalisme que havia de seguir la crisi del 2008 segons el president francès Sarkozy.

Mal exemple -Tres membres del comitè de seguiment de la crisi, que es reuneix cada dia a la Moncloa, han donat positiu: el metge Fernando Simón i dos dels uniformats. El comitè s'ha anat reunint presencialment, i els seus membres han estat sortint junts a fer rodes de premsa. Aquesta manera d'actuar no era un bon exemple, encara que guardessin una certa distància física, però el fet que tres d'ells s'hagin infectat pot tenir una conseqüència positiva en termes d'avís per a navegants: si pots fer-ho per videoconferència, no et moguis de casa. Avui a Manresa es fa un ple municipal d'aquesta manera. Que els consells de ministres siguin mixtos en aquest aspecte, uns quants a la pantalla i uns quants al voltant d'una taula rodona, tampoc no és el missatge que cal donar si l'objectiu és reduir al màxim la interacció social, que és el mecanisme de propagació, perquè el tema no és la mobilitat sinó la interacció que ocasiona.