Més d'un m'ha preguntat sobre «aplanar la corba» de les víctimes. Expliquem-ho. No em crec les xifres de contagiats, però les de morts són més indicatives. Imaginem que a Catalunya cada dia morís pel virus el mateix nombre de gent -per exemple, 240 persones. Això és una corba aplanada. Al cap d'un any sumaríem 87.600 víctimes, que són l'1,2 % de la població; aquesta quantitat es pot compensar amb una combinació de més naixements i immigració, i si la majoria de víctimes és d'edat avançada, l'impacte emocional seria brutal però l'impacte en la supervivència com a país seria reduïda.
En canvi, si cada dia morís, posem per cas, el 10% més de gent que el dia anterior, al cap de 182 dies ja hauríem arribat als 7,5 milions de catalans. En la pràctica això no passaria, perquè a partir d'un cert nombre de víctimes el virus aniria trobant supervivents que han desenvolupat immunitat, i s'esllanguiria, però les setmanes de creixement accelerat rebentarien encara més el sistema sanitari i provocarien moltes morts evitables.
Naturalment, el que tothom busca és que no hi hagi ni creixement ni estabilització de la corba, sinó reducció, i això passa per alentir dràsticament el ritme dels contagis. El confinament és efectiu per a aquest propòsit: com menys ens relacionem, menys ens encomanem. S'espera que d'aquesta manera la corba adopti un pendent de baixada, cada vegada amb menys gent a l'hospital, però una de les conseqüències serà que tots els contagis evitats seran persones sense immunitzar, susceptibles de caure quan s'eliminin les restriccions si abans no s'ha garantit la desaparició total del virus i de la seva amenaça, i això és dir molt en una societat globalitzada i permeable.
Per tant, quan s'alci el confinament és probable que ens esperi una llarga temporada de restriccions més o menys acusades de la mobilitat per mantenir baixa la freqüència dels contactes personals mentre es reprèn l'activitat econòmica, que no pot estar sempre limitada als sectors essencials. És possible que es continuïn produint infeccions, algunes amb resultat fatal, i l'objectiu serà mantenir la xifra en un llindar baix amb l'ajuda de la paranoia que s'haurà instal·lat a les nostres ments, i d'una estricta normativa oficial. L'Estat, en les seves diferents expressions, serà més invasiu que abans per assegurar la disciplina social.
Però aquestes consideracions afecten l'endemà que s'aixequin les actuals mesures, i tot apunta cap a una altra pròrroga. Itàlia va començar la crisi abans que nosaltres, i no compten aixecar l'estat d'emergència abans del maig. La represa gradual de l'activitat no començaria abans del 16 d'aquell mes maig. «Moltes setmanes a casa», diu el seu cap de Protecció Civil.
Fa uns quants dies vaig escriure que quan s'aixequés l'alarma sortiríem al carrer a abraçar-nos els uns als altres, però em sembla que no ens deixaran. No pas el primer dia, ni el primer mes.
Sol, solet - Ha tornat el sol. Confinats, confitats, ennuvolats, emplujats (i nevats!), això ja era massa. Però el dia lluminós ens recorda que la quarantena domèstica fa paleses les diferències de classe entre els qui tenen una casa amb jardí, els que tenen un dúplex amb terrat, els que tenen un pis ampli i ben orientat, i els que en tenen un de minúscul amb sortida a un carreró estret o a un simple celobert. Per a aquests darrers, els espais comunitaris, les places, els parcs, són el servei públic d'assolellament, i ara que el necessiten com mai, ara els està vedat d'anar-hi.
