L'abril del 1976, l'Assemblea del Bages canvia el seu nom pel de l'Assemblea Democràtica del Bages i, paral·lelament, engega la campanya «Volem ajuntaments democràtics». El 3 de juliol té lloc a la pràctica el primer míting «legal» del PSUC a Manresa, celebrat a l'antiga Sala Loyola. Amb lletres negres lligades, l'eslògan «Per la Llibertat, la Democràcia i el Socialisme». El 22 de juliol, a la sala d'actes de la Caixa de Manresa, es presenta el document de l'Assemblea Democràtica «Per una alternativa democràtica municipal», que preveia la creació d'un Consell Municipal Provisional format ja exclusivament per partits, en espera d'unes eleccions. Aquesta Comissió de Política Municipal fou acceptada pel consistori com una plataforma de gestió de la ciutat que negociaria amb els regidors fills de la Dictadura. A l'agost, la Marxa per la Llibertat és reprimida per la policia franquista, en canvi, la Diada de l'Onze de Setembre va ser tolerada al Congost. L'Assemblea Democràtica del Bages fa el manifest «Salvem Manresa per la democràcia», centrat en la defensa del patrimoni artístic i urbanístic. Responent a aquesta crida, es crea la Comissió de Defensa del Patrimoni Urbanístic i Arquitectònic, formada per representants d'un gran ventall de forces populars. Malgrat la força dels especuladors, el Casino i altres infraestructures es van salvar: el president del Escacs Catalònia Club, Francesc Espinalt, i l'arquitecte Antoni Baraut foren, «segons la meva memòria», dos dels lluitadors decisius per al triomf.
Poc abans de les eleccions generals del juny del 1977, gua-nyades per la Unión del Centro Democrático d'Adolfo Suárez, en una visita al consistori manresà del president de la Diputació de Barcelona, Juan A. Samaranch, aquest va manifestar al cap local del Movimiento, Pere Carreras: «El franquisme s'ha acabat». El referèndum per a la reforma política s'imposa i el 19 d'abril del 1979 es constitueix el primer Ajuntament democràtic. PSUC, CDC, PSC i PSAN van firmar un Pacte de Progrés. Tot i el «Visca, visca, visca. Manresa socialista!», ben aviat va començar el joc brut. Joan Cornet, amb l'alcalde mana, imposa les tesis neoliberals d'Occident i s'inicia una evolució reaccionària dels socialistes que culmina l'1 d'octubre del 1980. Poc més de 15 mesos i pacte liquidat: «Vam ser expulsats», ja que els convenia més un pacte PSC-CDC. «Ni ètica ni principis, només cinisme». La vaga de Lemmerz va ser la darrera important que es va viure a la ciutat. A mitjans del 81, quan es parla obertament de l'emplaçament a Rajadell d'una caserna militar, la seva construcció és rebutjada per un ampli manifest ciutadà. Primera Acampada per la Pau a Fals el 1984, que es reprodueix el 1987 en celebrar-se la segona, organitzada per la Coordinadora Anticaserna, on podem trobar els mateixos partits polítics, excepte el PSC (PSOE). El 1983, a les segones eleccions municipals, el PSUC obté un fracàs estrepitós, en passar de cinc a zero consellers. Escissió i sorgiment del PCC. El 1986 intervé en el referèndum OTAN. Col·labora amb diversos moviments pacifistes. La sandinista fou la darrere revolució guerrillera d'Amèrica del Sud, en què Majó participa activament, primer des de Manresa, amb el Comitè de Solidaritat Internacionalista i, al seu si, el de Solidaritat amb Nicaragua. Aleshores, no en va, l'any 1986, el neoliberalisme havia guanyat gairebé totes les partides i el trident Reagan, Thatcher i Joan Pau II estaven al zenit de la seva potència. De retorn, el 15 d'octubre del 1986 deixa el PSUC. Tot i així, el 1987 s'integra a l'Assemblea d'Es-querres de Manresa. A mitjans del 86, ERC, PSUC i NE van fer pública la decisió d'anar junts, com a coalició de partits, a les municipals del 87. Animats per l'èxit de la campanya pel referèndum de l'OTAN es van posar en marxa, a partir d'un grup impulsor de partits: PSUC, ENE, PCC i MDT però comptant, des del principi amb la participació d'entitats i col·lectius com CCOO, AV, L'Alzina, La Crida, la CUP (Comissió d'Unitat per la Pau), la CNT, l'ADB (Associació de Dones del Bages) i de persones a títol individual, una sèrie de reunions i debats que van culminar amb la constitució de l'Associació Assemblea d'Esquerres de Manresa. Hi haurà una forta oposició a la construcció de l'autopista Terrassa-Manresa. El 4 de novembre del 1989 una bomba va esclatar al Centre Alimara, ubicat al número 53 del carrer Guimerà, i va fer caure daltabaix tota l'escala. Després de l'atemptat -reivindicat per Milicia Catalana- ningú va aclarir els fets. Tot i que se n'ha encarregat Zenobita, el llibre l'edita el Centre d'Estudis del Bages dins la col·lecció Memòries número 13.
