Passen els dies però no la preocupació per les difícils circumstàncies que ens han tocat de viure. Ja som a principi d'abril i tot just fa un mes que ningú no hauria ni sospitat que trenta dies després ens trobaríem en una situació del tot insòlita i desconcertant: confinats a casa des de fa tres setmanes per un virus que només a Catalunya ja ha causat més de 2.300 morts i un nombre altíssim de casos confirmats de ciutadans afectats i d'hospitalitzats, que han sobrepassat tota la capacitat del sistema sanitari del país, que es manté només per l'extraordinari esforç dels seus professionals. En menys d'un mes el país s'ha paralitzat. I el sotrac econòmic, que era també del tot imprevisible tan sols un més enrere, serà importantíssim. La primera lliçó que en podem extreure ensorra la sensació de seguretat que podríem haver adquirit: allò que de bon principi és impensable se'ns pot presentar tot de cop. I un element imprevist, com un microscòpic virus, pot arribar a alterar substancialment la vida de tot el planeta Terra. Els entesos donaran la seva opinió i proposaran les mesures que calgui, però la lliçó d'humilitat és extraordinària: allò que era inimaginable ha estat possible i no hem pogut evitar. Ni tan sols als països teòricament més desenvolupats i amb més mitjans del món.
Però filosofar és fàcil i ja veurem si el coronavirus farà canviar les grans línies d'actuació sanitària vigents fins ara. Evidentment, és imprescindible de corregir els dèficits de l'actual sistema de salut -perjudicat per inversions insuficients des de la crisi de 2008- i no serà fàcil de fer-ho en el marc d'una nova crisi econòmica generalitzada. I caldrà esmenar tots els errors que s'han fet ben visibles aquestes darreres setmanes. Deficiències en la sanitat catalana, que també n'hi ha hagut i que han estat reconegudes pel president de la Generalitat, com la inacceptable situació de les residències de la gent gran. I errors molt notables de l'Estat en la gestió general de la pandèmia, com l'afany immediat per centralitzar les actuacions en comptes de coordinar-les, en un àmbit a càrrec de les autonomies des de fa anys. I amb una característica: la incapacitat habitual per assumir les errades. Com en el cas, per exemple, del mateix Pedro Sánchez, que en cap moment no va voler reconèixer que la mesura de tancar tota l'activitat econòmica no imprescindible era justament allò que li reclamava el president Torra des de feia dies. O la mostra de crueltat prepotent que representa la insòlita amenaça del Tribunal Suprem contra els funcionaris de les presons catalanes si decidien -com seria del tot lògic- que els presos polítics catalans passessin a casa els dies de confinament, tal com faran altres presos subjectes també a l'article 100.2 del reglament penitenciari.
Però per valorar plenament com ha anat fins ara la lluita contra el coronavirus a l'Estat val la pena de veure què se'n diu més enllà de la frontera. Per exemple llegint l'informe que en fa la Fundació Konrad Adenauer, un ens relacionat amb la CDU, la Unió Demòcrata Cristiana, el partit de la cancellera alemanya Angela Merkel. L'informe és taxatiu en contra de la gestió de la pandèmia que ha fet Pedro Sánchez i destaca que durat molts dies no va fer cas de l'inici de la infecció i que des del començament el material sanitari ha estat del tot insuficient. Igualment critica l'establiment d'un «comandament únic» estatal en un àmbit com la sanitat que estava en mans de les autonomies des de fa gairebé vint anys. I assegura que la contundència amb què el cap del govern de l'Estat exigeix ara l'ajut europeu és precisament per tapar els errors de la seva actuació.
