El darrer dia de març el Govern de l'Estat va reforçar les polítiques que ja havia emprès al principi de la crisi, especialment i també en les polítiques d'habitatge, aquesta vegada per als llogaters i llogateres. Entre aquestes, la suspensió de desnonaments si no hi ha un habitatge alternatiu, també una pròrroga extraordinària de 6 mesos dels contractes de lloguer d'habitatge habitual per evitar pujades abusives aprofitant la Covid.
L'habitatge és avui -com va dir Pablo Iglesias- la principal trinxera, l'espai que ens salvaguarda del «mal» que és a l'exterior, el virus rampant. Sense l'espai segur que és una casa no es pot guanyar la batalla al virus. Si l'habitatge ja era un dret que calia complir, ara més que mai ha de ser així. Amb mesures per fer corresponsables les grans empreses i fons voltor, perquè, també avui més que mai, l'interès general ha d'estar per sobre de l'interès particular.
Aquesta és una de moltes de les propostes del Govern que poden i han de ser millorables. El que s'ha anomenat «l'escut social» ha de ser prou ampli perquè no deixi ningú a l'estacada. En aquest sentit, el vicepresident de Drets Socials i Agenda 2030 ja ha anunciat que s'espera poder anunciar properament un ingrés mínim vital.
Des dels diferents governs s'ha de garantir l'acompanyament de les persones, començant per les més vulnerables. El Govern de l'Estat sembla que té clar -el soci minoritari ho expressa amb més contundència- la sortida d'aquesta crisi ha de ser la contrària a la que es va emprendre per la crisi del 2010.
La manera com es va enfrontar la crisi anterior és la que ens ha deixat sense salvaguarda en la que estem patit ara. No és el mateix haver d'afrontar la pandèmica -per exemple a Catalunya- amb 1.200 llits més i un pressupost del 7% en salut que el 3% actual. No és el mateix tenir les nostres investigadores i investigadors ben pagats i finançats que exiliats treballant a l'estranger. I així tantes coses. No és el mateix tenir prestacions per a les persones en atur a l'alçada de la resta de països europeus com teníem, que haver d'improvisar-les perquè tenim un mercat de treball precaritzat.
La crisi anterior la van gestionar a Espanya i a Catalunya governs de dretes que a la vegada que retallaven van canviar fins i tot la fiscalitat per afavorir que les persones més riques paguessin menys impostos. Aquesta època ens ha deixat d'herència una crisi triple: l'econòmica, la territorial i la que podem anomenar sociopolítica, amb l'ascens de la ultradreta de Vox, que va aconseguir ser tercera força a l'Estat.
A Rajoy li va arribar el govern perquè la ciutadania va castigar qui governava quan va esclatar una de les pitjors crisis que hem viscut. La seva posició no va ser protegir la majoria, va ser posar l'economia, la salut, al servei dels negocis. I no actuar davant les demandes de Catalunya.
Avui, amb encerts i amb errors, tenim un govern que sí que posa al davant els interessos de la majoria de la gent. Ja ho va començar a fer abans de la pandèmia. I el qui ha fet del diàleg una part important en el tema de Catalunya i ha parat els peus a un govern del PP amb la ultradreta a dins.
Pensem-hi, pensem si volem que com fins ara, davant de qualsevol crisi econòmica, qui n'acabin pagant les conseqüències siguin els mateixos de sempre. O si volem reforçar l'escletxa d'esperança que es va obrir amb el govern progressista. Imperfecte, sí, però afí a les classes populars, també.
