Sempre intento fer l'exercici de posar-me al lloc dels altres. Amb menys o més sort ho intento contínuament, com si fos una forma de reviure en altres vides per entendre raons alienes al meu pensament. Aquests dies penso en els gossos i intento imaginar la seva nova existència. La majoria han passat de la solitud i l'avorriment en un pis tot el dia sencer al centre de l'atenció. Sortien un moment al matí o al vespre per excretar en un parc i orinar en una paret o en un arbre. Això era abans de la pesta moderna. Ara, un pelut caní pot ser sotmès a un passeig de diversos quilòmetres o bé a diverses sortides durant el dia. Una amb cada membre de la família amb la qual conviu. Els més novells ho agraeixen perquè poden gastar la seva energia juvenil i fruir de l'acció física. Però els que passen de la desena d'anys (cadascun seu d'adult equival a quatre en humans) estan completament esgotats. Me n'imagino alguns amagats a sota d'un llit, saturats de carrer. L'estès hàbit de conviure amb un d'ells s'ha tornat amb l'estat d'alarma un passaport dels confinats per sortir a fora. Per davant d'altres que no poden anar a l'hort propi (fins la setmana passada) o bé sortir a fer esport, corrent o bé amb una bici. Un ca és un ésser a passejar i una criatura no ho és.

L'altre exercici que vull fer però no me'n surto és el d'entendre els motius dels que van a llocs com el refugi Aixopluc de Manresa per manllevar un gos pel període de quarantena. En un altre centre caní del Moianès es troben en la mateixa situació. Cada dia reben peticions de préstec que rebutgen per sentit comú, el més bàsic de tots (els sentits). Nous temps i noves trampes inspirades en les de sempre. Quasi tothom té clar que entrarem en nou món, referint-se a una nova forma de relacionar-nos i de fer la nostra quotidianitat. Fins i tot és possible que molts en sortim (si ens en sortim) ben canviats, allò que diuen les persones després de passar un trauma gran o una malaltia greu. Serà un procés comunitari, tota la humanitat haurà de fer una mutació mental. Si serà cert o no ho veurem quan sortim del túnel, però mentre ens hi apropem es poden percebre alguns senyals que emet la societat sobre com serà aquest canvi d'hàbits. Els del nostre entorn i nosaltres, tots gent d'hàbits erràtics i poc donats a seguir les normes, serà molt interessant veure com actuarem quan sigui legal sortir de casa amb restriccions. Per exemple, si passa com a Itàlia i es permet sortir a fer esport per davant de l'obertura dels bars, preveig una onada massiva de corredors de nova fornada pel camí de la Sèquia manresana o bé per les «rutes del colesterol» que hi ha a cada poble i ciutat.

Deixo per al tram final els de sempre, els pobres polítics. En aquesta calamitat s'han dividit mediàticament en dos grups. Els desapareguts, arrecerats a l'ombra, i els sobreexposats que surten tothora. Potser perquè els toca, potser perquè hi veuen una tribuna en una època d'audiències històriques. No entenc com encara no han entès que la seva lògica de partits o bé està superada o bé hauria d'estar ajornada. Com l'estel emergent del batlle d'Igualada (PDeCAT) barallant-se amb la igualadina consellera de Salut (ERC). Si les sigles dels dos parèntesis fossin les mateixes, estic segur que la baralla als mitjans tot comptant morts no s'hagués produït. No soc capaç d'empassar-me aquests argumentaris patètics d'aquests dies terribles en els quals els oponents ho fan tot malament i els propis tot bé. O els que tenen càrrecs executius i parlen com activistes indignats. Ni tots (ni totes) els que van recordant que ja n'havien avisat. Al final no es faran cas ni a ells mateixos.