La meva àvia va viure 90 anys i en tota la seva vida el més lluny que va anar de la seva Barcelona natal va ser a Peníscola. La seva filla, ma mare, ha viatjat als cinc continents, ha agafat dotzenes d'avions i al llarg de la seva vida ha acumulat més quilòmetres que totes les generacions que la precedeixen des del neolític.
La meva família no és la mesura de totes les coses, per descomptat. Però sí que em serveix d'exemple per il·lustrar una realitat difícilment contestable: mai com ara, la gent, la humanitat, s'havia bellugat tant, al llarg de tants quilòmetres i per raons tan diverses. Viatgem per feina, per necessitat, per curiositat, per aparellar-nos, per tenir fills, per estudiar, per evadir-nos o per ensenyar als altres que, efectivament, nosaltres també viatgem. Tota la vida ho hem fet, d'anar amunt i avall, però el que fins fa quatre dies era una estoneta caminant per anar a treballar, ara són 500 km a la setmana, l'excursió de fi de curs al llac de Banyoles ara és a Praga, el viatge de la nostra vida ja no és a París sinó a Nova Zelanda, l'escapada boja a Lloret la fem a Cuba i les vacances de moda ja no són a Menorca sinó al Vietnam. Molts factors han fet inevitable aquest nivell de mobilitat: la societat de consum i la imatge, els mitjans de transport moderns, la desigualtat Nord-Sud, la manca (per sort) d'emocions reals en la nostra vida quotidiana i -n'estic segur- l'instint nòmada que arrosseguem des del nostre moment fundacional com a espècie: el paleolític.
Aquesta societat de la hipermobilitat ha transformat tots els nostres paràmetres. En política, ha convertit en petits i ineficients els estats nació tal com els coneixem, en economia ha fet del món un sol mercat 24/7 i a nivell social ha incrementat la desorientació i la competitivitat, però també la tolerància i el coneixement mutu.
Doncs bé, ara que ens hi començàvem a adaptar, ara que començàvem a veure'n els defectes i virtuts, ens arriba el se-nyor, o senyora, coronavirus sumada a l'emergència climàtica. I tot plegat ens portarà, sí o sí, a una reducció -no sabem com de dràstica- del nostre nivell de mobilitat. Viatjarem menys o molt menys i anirem menys lluny. Perquè la por als contagis ens portarà a tancar fronteres o a fer-les més dures, no només per als pobres (com fins ara); i la necessitat de reduir les emissions de CO2 ens durà a un increment del preu dels carburants i, com a conseqüència, a un encariment i decreixement de la mobilitat, tant en l'obligada i quotidiana (per anar a la feina), com en l'àmbit del transport de mercaderies o en la lligada al lleure i les vacances. A més, una part important de la humanitat ha fet una prova accelerada i inesperada de tele-treball i s'ha adonat (vull creure-ho) que els mitjans estan de sobres desenvolupats i que ja pot ser una alternativa paral·lela o compatible a la feina presencial.
Treballarem més des de casa, buscarem feina més a prop, redescobrirem el país, ens reconciliarem amb el tren i coneixerem millor Europa. No serà la fi de la globalització, perquè internet no desapareixerà, els ports i aeroports tampoc i les ganes de fugir de la misèria, la guerra o l'opressió tampoc. Els nostres fills viatjaran menys que nosaltres, però més que la meva àvia.
