Fou una abadia l'origen de la qual recula fins al s. IX, fundada pel cenobi de Sant Serni de Tavèrnoles i esmentada documentalment l'any 830, quan el rei Lluís el Pietós d'Aquitània i dels Francs, així com emperador del Sacre Imperi Romanogermànic, li va brindar la seva empara i li atorgà immunitat. Tot això ocorria quan aquest indret, dins del municipi de Cercs, apareixia amb la denominació de Cerchos, derivada del llatí Quercos, i referida a un espai de roures i alzines.
Un bosc d'arbres contrastats, semblants i diferents al mateix temps, que es complementen a la perfecció. Els roures són caducifolis i sagrats per als pobles germànics i eslaus, simbolitzen la força, l'honradesa i la lleialtat; mentre que les alzines són de fulla perenne i es consideren beneïdes per la divinitat a la Mediter-rània.
Tot aquest territori, que fruïa en glans i bellotes, era el reialme d'aquest monestir, entronitzat en un petit promontori natural, que el convertia en una espècie de zigurat d'aquells de Sumèria i Síria, però al cor del Berguedà. Com si es tractés d'una torre esglaonada, amb murs verticals i inclinats com a contraforts, que culminava en el temple dedicat a Sant Salvador, el nom que substituïa el de Jesús, ja que, per respecte al Mestre, no el gosaven emprar. Per tant, la celebració de Sant Salvador, com el Crist que salva, es fa el 6 d'agost, coincidint amb la Transfiguració de Jesús. Un moment prou colpidor per evocar la talla de fusta que representava el Crist en majestat sedent d'aquest monestir i que es conserva al Museu Episcopal de Vic.
No tothom es posa d'acord amb la idoneïtat del topònim de Sant Salvador de la Vedella, i potser seria més fidedigne amb els seus orígens si el determinatiu emprat fos «de l'Abadella»; és a dir, abadia petita.
Bona part de la seva importància rau en el fet que es fundés sota el domini carolingi, a partir d'uns ermitatges excavats en el rocam on s'aixecà el monestir, seixanta-tres anys abans de la construcció de l'església de Santa Maria de Merlès, i afegint a la cristianització la consolidació d'una identitat pròpia.
Aquest monestir benedictí es convertí en abadia, regida per un abat, poc temps després, el 1040, esdevingué priorat de Sant Serni de Tavèrnoles i més tard, el 1312, parròquia i priorat de la comunitat benedictina Tarragona. A les acaballes del s. XVI, la Vedella passà a dependre del seminari de la Seu d'Urgell i, amb la creació del bisbat de Solsona, la seva administració fou a càrrec del monestir de Sant Pere de la Portella; i, ja en el x. XVIII, passà a ser sufragània de Cercs.
De tot el conjunt arquitectònic, l'església del s. XII és la part més important que ens ha arribat del cenobi, formada per una sola nau rectangular de dimensions petites i coberta amb volta de canó apuntada, orientada de ponent a llevant, on es troba conclosa per un absis de base semicircular que, en el seu centre, presenta una finestra de doble esqueixada, amb arc de mig punt adovellat, amb dues absidioles a les parets laterals, lleugerament insinuades a l'exterior. La porta d'una gran simplicitat és a migjorn; mentre que un campanar d'espadanya, de doble obertura, s'aixeca a ponent, en substitució d'un altre d'anterior de més robustesa, l'espai del qual s'incorporà a la rectoria. En aquest mateix mur també s'obre una finestra coronada per un arc de mig punt adovellat.
És com si en tot el monestir, res fos plenament diferenciat, talment cada construcció s'hagués difós i confós amb l'anterior però, a la vegada, dotant aquest espai d'un perfil distint, entre un temple i una fortalesa, que sura sobre l'aigua del Llobregat convertit en pantà el 1976, quan inundà i engolí els pobles cercorins de Miralles, Sant Salvador de la Vedella, i la Baells.
