Jesús va tindre una sensibilitat especial per alleujar el dolor dels malats. A Jesús el trobem molt poques vegades al temple de Jerusalem o a la sinagoga, ja que no va ser l'home del culte i dels sacrificis, sinó del contacte amb la gent que patia, a la qual mostrava la seva sol·licitud i la seva proximitat. Jesús va passar la seva vida fent el bé, donant la salut als qui l'havien perduda i confortant i consolant tots aquells que, davant la malaltia, es trobaven en una situació vulnerable. Per això l'Església només té sentit si viu atenta als qui pateixen, com ho va fer Jesús. Al llarg de la seva vida, el profeta de Natzaret va acollir cecs, coixos, muts i sords, leprosos i paralítics, que van trobar en ell l'acolliment, la salut i el consol.

També avui l'Església està al costat dels qui sofreixen. Per això el bisbe Romà ha ofert el Seminari per acollir pacients de l'hospital de Vic i aquest Seminari ofereix menús socials, a baix cost, que una xarxa porta a les famílies que ho sol·liciten. L'Escola Diocesana de Navàs fabrica viseres per al personal sanitari, amb impressores 3D, i el bisbe d'Urgell ha disposat que el Seminari aculli 18 persones grans de l'hospital de la Seu.

Com en la paràbola del Bon Samarità (Lc 10:25-37), l'Església ha de servir, acollir i consolar les víctimes d'aquesta pandèmia. I és que l'Església només té sentit si és, com Jesús, una Església samaritana, que amb sol·licitud es fa càrrec dels qui més pateixen. Com ens ha recordat el papa Francesc, l'Església ha de ser sempre «hospital de campanya», perquè la gent que més sofreix pugui trobar en els cristians escalf, consol i esperança.

Una entitat financera té com a lema: «Escoltar, parlar, fer». També l'Església, perquè sigui autènticament l'Església de Jesús, és a dir, una Església samaritana, ha d'escoltar més que parlar, ha d'acollir i acompanyar sense jutjar i ha d'infondre esperança i consol als adolorits. Només així serà una Església creïble, perquè no serà l'Església dels sermons, de les condemnes, de la moral i del Dret Canònic, sinó l'Església de les obres i dels gestos: una Església que dona menjar als qui no en tenen, que vesteix els despullats, que acull els pobres i els malalts. La missió de l'Església ha de ser la que Jesús li va confiar: «portar la Bona Nova als desvalguts, curar els cors destrossats» (Is 61:1).

Al llarg de la història l'Església no ha estat sempre fidel a l'Evangeli, sobretot quan s'ha mirat més a ella mateixa que al sofriment del nostre món i quan s'ha aliat amb els poderosos, oblidant-se dels pobres i dels explotats. L'Església no pot actuar amb indiferència amb els qui pateixen, com el sacerdot i el levita de la paràbola del Bon Samarità. Per això l'Església no pot passar de llarg davant el sofriment dels més desvalguts, sinó que ha d'apropar-se als qui sofreixen.