No, no em refereixo pas a les que portem avui per evitar el contagi del virus maleït, sinó a les que s'han vist treure sense manies per part de determinats polítics, amb la santa resignació d'una societat naturalment poruga davant la por del contagi i de la mort. Efectivament, la major part dels governs dels estats del món, especialment els de menor tradició democràtica, com el nostre, han aprofitat l'avinentesa per centralitzar serveis, imposar el toc de queda com si estiguéssim en una guerra i decidir unilateralment per sobre de la resta d'administracions més properes al ciutadà. I, generalment, fent poc cas dels qui hi entenen de debò: epidemiòlegs, metges, economistes, etc. En diferents graus, però sembla que la vena dictatorial es posa ràpidament en marxa en situacions com aquesta. I, és clar, una vegada oberta aquesta via, és relativament fàcil per als que remenen les cireres no fer marxa enrere. Cal dir que, a vegades, també caldria que entonessin el mea culpa els diputats i els partits de l'oposició, ja que, massa sovint, aquests es dediquen sistemàticament a portar la contrària, amb la qual cosa sembla més senzill acabar aquest «orgue de gats» en què es converteixen els parlaments i els plens municipals amb un cop de puny sobre la taula per part de qui mana. I una part important de la gent, desinformada i/o passiva, veu raonable fer-ho així.
Dit això, és preocupant constatar com, més enllà de lluitar tècnicament contra la malaltia, hom es dedica, des del poder, a limitar els drets civils i les llibertats públiques. Sense manies es declara una situació d'emergència i es posa el focus més en el control de la població (que déu n'hi do la bondat que fa!) que en la lluita mèdica i a implementar mesures pal·liatives per a l'economia de tots. Haver aturat en sec la producció, sense dissenyar un pla de contingència realment eficaç, és un tret al peu. S'haurien d'haver congelat, per exemple, tots els pagaments i cobraments (públics i privats) fins al retorn de l'activitat.
Compte, doncs, a partir d'ara amb el que pot arribar a passar per eliminar la dissidència i les manifestacions de protesta. Mai un organisme tan petit ha servit de tant per dominar les masses.
A Espanya ja veiem com van les coses: militarització, centralització del material sanitari, utilització partidista dels mitjans de comunicació (amb subvencions directes i campanyes publicitàries milionàries), descontrol en les mesures econòmiques que semblen més aviat dedicades a salvar les grans empreses, i no pas les pimes, autònoms i treballadors, etc. I les forces d'esquerra, teòricament progressistes (Podemos, Comuns), no diuen ni piu. Es comporten com si ja fossin part del sistema; aquell que tant van criticar quan no eren a les institucions.
A Catalunya caldrà estar, doncs, atents per veure com sortim d'aquest panorama. S'ha acatat la situació, amb tímides protestes; i anar tirant que la pandèmia ho atura tot. Aquí s'ha prioritzat, amb bon criteri, les persones. A Madrid han estat més preocupats en els símbols i en el control, que ha esdevingut mortífer. Òbviament s'ha ajornat el xoc amb l'Estat i ja veurem de quina manera recuperem sobirania. Espero, si més no, que durant aquest temps de confinament forçós algú hi hagi estat pesant.
Mentrestant podem llegir el llibre de l'Antoni Bassas «La nació en portada. El debat de Catalunya i Espanya a la premsa» (ed. Rosa dels Vents), on veurem les diferents visions de la realitat. I això seguirà així, perquè el virus no ho farà pas desaparèixer.
