Les notícies sobre residències amb un gran nombre de morts i d'infectats per la Covid-19 han fet aparèixer sentides crítiques que acusen la societat de deixar els avis abandonats, de desinteressar-nos per aquells que ens ho han donat tot.
El cert, però, és que tots els sacrificis presents i futurs en la lluita contra l'epidèmia tenen les persones grans com a principals beneficiaris. Sabent-ho o no, tot això ho fem pels avis, per regalar-los una mica més de vida, uns anys o uns mesos.
Els inconvenients del confinament, les angoixes dels autònoms, les botigues tancades, els ERTO de milers de treballadors, la crisi que vindrà, el deute que creixerà, la factura que caldrà pagar, tot això serveix bàsicament per regalar uns temps de vida, no sé si gaire, a la nostra gent gran. Perquè és sobretot la gent gran la que està morint per culpa de la pandèmia. Si més no, a Catalunya i a Espanya.
El virus responsable de la malaltia penetra a l'organisme a través de l'aparell respiratori. Tothom respira, de manera que tothom està més o menys igual d'exposat a rebre'l. Costa de creure que només s'hagin contagiat els més grans, perquè justament els joves i adolescents fan molta vida social i amb molta proximitat física amb els amics i companys. Però els cossos més joves, més sans i forts, plens de defenses disposades a barallar-se amb qualsevol invasor, el passen gairebé sense símptomes, mentre que, a mesura que avança l'edat i l'organisme perd defenses i guanya grinyols i xerrics, els símptomes són més visibles i dolorosos. Fins arribar a les franges d'edat més altes, on es concentra la immensa majoria de desenllaços fatals.
A Espanya, a data d'ahir, el 87% dels morts pel coronavirus amb edat notificada al ministeri tenia més de setanta anys. Els majors de vuitanta anys suposaven el 60%. Aquesta epidèmia està anticipant el final de trajecte dels nostres avis. En quant de temps? És una dada que els demògrafs podran extreure quan facin la mitjana d'edat de les víctimes i la comparin amb l'esperança de vida abans del desastre, que a Espanya se situava en els 83 anys i mig. La mitjana d'edat de les darreres cent necrològiques manresanes d'aquest diari (la majoria per Covid-19, però no totes) és de 84 anys.
El temps de vida guanyat per als avis que no s'arribin a infectar tindrà un cost. Ja l'està tenint. Un curs escolar mal acabat, setmanes o mesos d'ingressos reduïts o simplement desapareguts per a molts treballadors, la restricció de moviments, tots els canvis que implica el confinament, la ruïna de la temporada turística, la minva en la producció general de bens i serveis, i una enorme despesa pública. D'aquesta darrera, una part ja s'ha imposat o decidit: la que va a sanitat -professionals, equipaments, subministraments...-, la que es destina a esmorteir una mica la duresa del cop en els assalariats, autònoms i empreses... Però en vindrà una altra amb els plans per apaivagar els efectes de la crisi econòmica que seguirà a la sanitària.
Les factures es paguen, i en el futur el país serà més pobre durant un temps, pobresa que caldrà veure si aquest cop es reparteix millor que la darrera vegada (no hi compto gaire).
Aquest sacrifici que ningú no discuteix es fa per aturar la propagació d'una malaltia que infecta gent de tota mena però que matar, el que se'n diu matar, mata especialment les persones d'edat més avançada. Que no es digui que no fem res per ells. Al contrari, tot plegat ho fem sobretot per ells, fins i tot si pensem que ho fem per nosaltres.
