Els joves narradors de les històries del Decameró van abandonar Florència per fugir de la pesta del 1348 i es van refugiar en una vil·la rural, bucòlica i allunyada de la ciutat malalta. De fet, la pesta la transmetien les puces, que havien arribat als ports mediterranis com a hostes indesitjats de les rates dels vaixells, però llavors no se sabia; l'única cosa clara era que els florentins queien com mosques i allunyar-se'n semblava la millor recepta.

Al cap de gairebé set segles, plantem cara a la nova pesta amb el mateix remei, amb la diferència que no ens aïllem a pagès sinó als nostres domicilis. La ciutat, però, continua sent l'enemic, i la prova la trobem a Nova York, on l'alta densitat i la mínima distància social han estat clau per convertir-la en la gran damnificada dins els Estats Units. En una metròpolis on la norma de mobilitat per a la majoria de treballadors és el transport públic curull d'humanitat, el virus ha fet una gran festa major, saltant de persona a persona amb entusiasme.

Allò que converteix la ciutat en un lloc fantàstic, atractiu i inspirador, és també el seu punt feble. La Florència del segle XIV era vulnerable a la pesta perquè una multitud atrafegada de vuitanta mil ànimes s'atapeïa dins el clos murallat, però era poderosa per la mateixa raó. Mercantil, comercial, industrial -s'estima que, abans de la pesta, unes vint-i-cinc mil persones treballaven la llana-, paradís dels banquers, ennoblidora de mercenaris convertits en negociants, promotora d'artistes que netejava el pecat d'usura encarregant retaules per a les esglésies, escenari de la més alta i de la més baixa política -on el punyal era un argument d'ús habitual-, només Venècia li passava al davant a l'escenari de les repúbliques italianes. La seva moneda d'or, el florí, era acceptada a tot Europa, i per tot el continent hi havia delegats comercials de les grans famílies florentines. El moviment frenètic, la màxima proximitat en una vida que en gran part es feia al carrer, eren consubstancials amb el model d'èxit, i alhora van contribuir intensament a disparar els efectes de l'epidèmia.

Com que llavors no existia Internet i les ciutats extenses eren desaconsellables per motius de seguretat, Florència va continuar sent atapeïda, bulliciosa i segurament asfixiant després d'aquella pesta i de totes les altres. No ens passarà el mateix a nosaltres, que coneixem el rostre de l'amenaça i la seva manera d'actuar, i que disposem dels recursos necessaris per replantejar molts aspectes de la manera com ens relacionem, interactuem, cooperem. Tots els esglais deixen la seva petjada, i aquest també ho farà. La sida, per posar un exemple d'epidèmia que al principi no se sabia com funcionava i per això feia molta por, va estendre per tot Occident l'obsessió pel sexe segur, i ja no l'hem abandonat.

La Covid ens té confinats a casa, forçats a sortir el mínim al carrer, amb màscares i guants, imposant una prudent distància a tothom que trobem, fins i tot als millors amics, pel temor de contagiar-los si som portadors asimptomàtics. La por a la proximitat, als grups, a les concentracions, penetrarà molt endins de les nostres ments; la distància serà norma i cortesia, com abans ho era el contacte, i l'entranyable i divertida ciutat bigarrada i atapeïda ens semblarà perillosa durant molt de temps, potser per sempre. Però, a diferència dels florentins del 1348, nosaltres podrem pensar en un futur de dispersió física i proximitat mental alhora, gràcies a la tecnologia. Potser la maleïda cuca donarà una gran empenta a la transició cap a la ciutat virtual.