El desanimava l'olor de desinfectant barat, semblant a la dels cines de barri de la seva joventut, d'entrada econòmica, pantalla bruta i pel·lícules ratllades. Però no es podia demanar gran cosa més d'un restaurant modest com el que havien triat per al dinar de treball. Modest però no barat, perquè amb les mesures de prevenció sanitària totes les fondes supervivents havien encarit el menú. La normativa els obligava a fer obres i a una reducció dràstica de l'aforament, i a més els clients es queixaven dels plats. La culpa no era del cuiner, ni dels productes, sinó del fet que menjar dins d'una gàbia no causava la millor predisposició ni al paladar ni a l'olfacte. Sobretot amb aquella persistent olor de desinfectant, de la qual només s'alliberaven els restaurants de luxe, on se'n ruixava una d'imperceptible però caríssima. A la resta, els que no podien dissimular-la o fins i tot ho acabaven d'espatllar amb ambientadors de rosa, de pi o de llimona, els cuiners s'havien acostumat a prescindir de les aromes delicades i els sabors subtils i optaven per tàctiques gastronòmiques agressives: all, pebre, ceba picant, salsa de soja, concentrats de carn, i el peix, millor si era blau. Molts comensals havien fet una regressió i demanaven el menú infantil: macarrons amb tomàquet i molt de formatge, pit de pollastre arrebossat i patates fregides amb maionesa i quètxup, i per postres gelat. I les begudes... en fi, amb aquesta olor persistent com vols distingir un vi d'un altre? Quant al cafè, els més cafeters es negaven a prendre'n: ja es rescabalarien quan arribessin a casa.
Eren quatre, i després de fregar-se les mans amb desinfectant i de posar-se uns guants transparents d'un sol ús, el cambrer els va conduir a una de les caixes de metacrilat de quatre compartiments, cadascun amb la seva porta. Es van asseure al voltant de la taula rodona que els panells de separació dividien en quatre sectors i van recuperar la conversa del carrer, ara a través dels intèrfons que distorsionaven les veus. Es van treure les mascaretes i van fer broma sobre les barbes i bigotis que normalment no es veien els uns als altres. Al cap d'una estona, en un racó de cada quart de taula sengles tapes dissimulades es van moure i van aparèixer les obertures per les quals va ascendir, des d'ignots soterranis, uns recipients tancats dins de bosses de plàstic segellades. Van estripar els embolcalls i els van llençar als tubs d'evacuació, on foren xuclats per un aspirador remot. Dins els recipients hi havia els menús, les begudes, els coberts i els tovallons. Mentre atacaven els entrants, a la gàbia del costat, on una parella havia estat dient-se coses boniques fins feia ben pocs minuts, uns operaris vestits d'astronautes escampaven desinfectant per tots els racons.
I així va passar l'estona. Van fer broma i van riure fins a l'hora dels cafès, quan van centrar-se en els negocis que els havien reunit. Res de diferent de qualsevol altre dinar de treball. Van demanar un segon cafè, que va emergir pel mateix conducte misteriós. Un dels quatre va buscar i va trobar, en un racó, el lector de targetes de crèdit, i va comentar amb melancolia el temps en què s'usaven bitllets de paper i monedes metàl·liques. Mentre sortien al carrer, amb les mascaretes acabades de ruixar, el que semblava portar la veu cantant va dir:
-A veure si troben la vacuna d'una vegada i podem acabar de desescalar, que aquesta broma ja dura massa.
I tots van mostrar el seu acord mentre pujaven, cadascú per una porta diferent, a les cabines individuals del taxi compartimentat.
