Felipe González, profeta reconegut («OTAN, de entrada no», entre altres visions de futur i fortalesa de conviccions) ha advertit seriosament a la ràdio que el virus que pot acabar amb tothom és el del nacionalisme. No ha especificat si parlava del nacionalisme espanyol però, coneixent-li la dèria, se li ha entès tot. No calien més detalls perquè el ministre de Justícia també s'ha atrevit a profetitzar que se sortirà de la negror del túnel del virus «con lágrimas en los ojos, pero con el orgullo de ser españoles». I, per si fos poc, el delegat del seu partit a Catalunya, Miquel Iceta, ja havia avalat/remarcat dies abans un article periodístic titulat «La pandèmia que devora el procés», en què s'aprofita l'avinentesa del desastre sanitari per pronosticar que: «la crisis del coronavirus (...) puede acabar sepultando al 'procés'».

Tot plegat, vist com van i estan les coses en la política espanyola (més desunida i interessada que mai, per molt que dissimulin), no seria estrany que aquestes reflexions profètiques hagin estimulat les gònades dels seus fidels seguidors, provocant-los una producció extra de testosterona que els serà útil per mantenir la trempera ideològica. Sobretot ara, que la moral els comença a fer figa davant les evidències que el seu govern no gestiona eficientment el drama de la Covid-19. Els morts colgaran el que havia de ser el govern d'esquerres i no es refaran de la sotragada còmodament, per molt que intentin ara un Pacte de la Moncloa 2G. Només els faltava veure l'ostentació dels ultrapatriotes amb mascaretes rojigualdas pel Congrés dels Diputats, o Inés Arrimadas fent-se la xaieta amb sentit d'estat i Pablo Casado postulant-se com a alternativa...

Analistes nostrats diuen que se'ls nota tant la de sota que, enfront dels enemics polítics (recordeu que ja no hi ha adversaris), l'única sortida que els queda és tornar a brandar la bandera de la «unidad nacional» per rematar els enemics comuns: la pandèmia i el sobiranisme català. Volen un pacte de concentració, com si no en tinguessin prou amb l'estat d'alarma, el 155, la cúpula judicial, l'exèrcit, els cossos de seguretat, la submissió mediàtica, el deep state i la corona que els relliga a tots. Quin consens més necessiten? Què més han de garantir?

Mentrestant, la ciutadania aplaudeix i canta diàriament com a mostra d'agraïment i homenatge als professionals que donen la cara i la vida per tots des de fa setmanes. En la cita diària hi posen a tots els que sumen de debò per superar el tràngol, malgrat les dificultats, les mancances i les incongruències legislatives. El seu és un gest honest, generós i solidari.

Per molt que pesi a alguns, aquest és l'exemple de solidaritat practicat durant anys pel sobiranisme català en suport de tots els represaliats del procés. Solidaritat: «Compromís voluntari i desinteressat de suport i acompa-nyament a projectes i processos aliens que són liderats per tercers i que es duen a terme mitjançant la suma d'esforços compartits. [...]». Les concentracions a Lledoners, el Cant dels Ocells diari a cada poble, les cassolades de protesta als balcons, les manifestacions reclamant la llibertat... Tant de bo als llaços grocs que han expressat solidaritat se n'hi afegeixin de blaus quan la gent torni al carrer.