Em llevo, m'assec, penso i escric. I després ho envio per si, potser, algú ho vol llegir. I em prenc un cafè, el millor del dia. És el meu ritual convertit ja en rutina. Ho faig cada dia igual des de fa més de 25 dies. 7 matins per setmana. 25 dies que semblen tots iguals però que, en el fons, no s'assemblen gens els uns als altres. Només en una cosa, el confinament. Per la resta, gens, no s'assemblen, perquè jo no soc el mateix. Cosa que no és nova perquè és així com vivint, mutant, variant, combinant estats d'ànim. Sí, però fins ara amb tot el nostre món en moviment. Ara res no es mou. Ni nosaltres. Tinc dies optimistes, tot i que ara mateix no recordo quin va ser el darrer dia optimista que vaig tenir. Potser no va ser un dia, potser va ser un moment. Vivim de moments, que potser és com hem de viure. Guardem-los. I aprenguem-ne. Tinc dies pessimistes que m'estimo més no recordar, ni aquí. I tinc dies crítics. Aquests m'agraden més, perquè quan et poses crític penses, i ara ens cal pensar més que mai què volem ser quan siguem grans, ara que estem veient com de malament ho passen, especialment, els grans. Els vells. Pensar i actuar. Quan he enviat el meu petit diari escrit cada dia, sovint rebo respostes que no espero però que m'il·luminen el dia. Petites microconverses de confinament amb les quals compartim de lluny el neguit, l'enyor i la incertesa sobre això que vivim tan de prop i que no sabem descriure. Incertesa que, si podem, si en sabem, traduïm en gestos sense mesura de solidaritat i braços entrelligats, que és el contrari de braços plegats. Ja sigui per fer mascaretes, bates o respiradors o per fer companyia, o menjar, o escalf o... la màquina col·lectiva, anònima i despresa, s'ha posat en marxa. L'antídot perfecte, esperem que invencible, i que, com sempre, ve de baix. Sempre de baix i sempre transversal. Solidaritat versus «solitaritat» (ja em permetran la llicència). La resta de temps la passo pensant en dues coses: en com refarem quan el temps reprengui i en com és que, ara que tenim tant de temps, no soc capaç d'aprofitar-lo més. No et passa a tu? Potser no me l'esperava. Potser no és aquest el temps que volia. Potser no estava preparat? Potser no és temps el que volem sinó... Deixa que hi pensi. Fes-ho tu, també. I després ens ho expliquem. I pel que fa a refer, haurem de refer tantes coses que, algunes, em vindrà de gust no pas refer-les sinó començar-les de nou. De nou. I, si cal, que cal, prendre decisions que transformin de veritat més enllà del temps de regnat del virus. Com es diu això que estem vivint? Aquest moment de les nostres vides en què hem decidit, sense decidir-ho, començar i acabar, invariablement, les nostres converses sempre igual: com estàs? I cuida't molt. També són ritual i només espero que no es converteixin en rutina.
