Demà ens llevarem amb la nova disposició del Govern espanyol que permet recuperar la normalitat laboral quan ja no tenim clar què és i què no és «normal», ho permet amb centenars de morts i milers d'infectats a l'esquena fruit d'una més que dubtosa gestió, mentre els epidemiòlegs afirmen que només es pot aixecar el confinament després de catorze dies seguits de descens en els contagis i es fa una crida a la responsabilitat de la societat civil. Què és el que no hem entès? Fins on pot arribar el nivell de la incompetència humana? Quina responsabilitat, quan aquesta setmana a la Cerdanya s'han atès un vint per cent de pacients de segona residència i a Camprodon prop del noranta per cent? Quina responsabilitat, quan els qui governen aquest despropòsit a nivell estatal, uniformats, coronats o encorbatats, han passat de ser homicides de la intel·ligència i el sentit comú a ser-ho de la vida?
Aquesta setmana, a Manresa i a pocs metres de distància, he viscut dues experiències colpidores. Al barri de la Balconada, en una residència d'Ampans hi viu el Lluís, un noi amb discapacitat intel·lectual i un cor immens que va fer anys, i tots els veïns van sortir a les finestres per abraçar-lo amb aplaudiments i desitjar-li un feliç aniversari, segurament el més solidari i multitudinari que mai ha tingut; us asseguro que va ser una de les accions més commovedores que he experimentat i que diu molt a favor de l'empatia humana d'aquesta ciutat. El mateix dia, a la carretera del Pont de Vilomara, una parella d'energúmens de mitjana edat escridassava des del balcó de casa seva un noi que caminava carrer avall, convidant-lo a quedar-se a casa amb un reguitzell de paraules ofensives que no reprodueixo, perquè aquesta columna es pot llegir en horari infantil; quan la indignació de l'increpat va arribar al límit, es va girar i els va etzibar: això precisament és el que vaig a fer, a descansar després de catorze d'hores d'estar treballant com a infermer en una planta d'hospital on espero no haver-los de trobar. És tan senzill com això, o som dels uns o som dels altres.
El que estem vivint ens canviarà, de fet ja ho està fent. L'entranyable amic i trobador de la vida que ens ha deixat aquesta setmana, Luis Eduardo Aute, va dir una frase genial: «El món es pot dividir en dos blocs, la gent filla de puta i la gent de puta mare». Que tot vagi bé com diuen centenars de cartells penjats als balcons, o que vagi pitjor, dependrà exclusivament de les persones que se situïn a cada bloc. Jo soc dels convençuts que n'hi ha moltes, infinites més, en el segon, però malauradament les del primer bloc són majoria entre els qui tenen la paella pel mànec; si les de puta mare no continuen lluitant amb el coratge que ho han fet aquests dies, traient el millor de cadascú, tot haurà canviat per no canviar res.
