Ja acceptaríem que tot ressuscités amb els defectes i imperfeccions d'abans, que tot torni com fa tres mesos..., encara que sigui amb el seu cúmul de contradiccions i injustícies...!

Llegim aquests dies d'alguns profetes, visionaris, poetes, místics... que diuen que cal que «ressusciti» una altra realitat, un altre món, que en tot cas la pandèmia és com una bufetada de la Natura perquè ens somogui i ens recordi que «un altre món és possible»: en les relacions humanes, en les estructures econòmiques, en la «cura amable de la Natura», en el respecte absolut a cada humà.

Els uns s'acontentarien amb: «tornem al d'abans» que a mi ja m'estava bé, d'altres reben com una mena de «revelació»: «no era això, companya, no era això». Clamen per la Vida, per la Resurrecció.

Això és el que memorem els cristians aquests dies de Pasqua. És possible que de vegades se'ns hagi escapat un gros malentès. Diu l'evangeli, amb el seu gènere literari de gran alçada mística i poètica, que Jesús tornà a la vida Llàtzer, diu que el «ressuscità». És una narració plena de la teologia més alta. Podem imaginar tanmateix, de manera del tot planera o si voleu irreverent, que algun dia Llàtzer, ves a saber, ple de noves malalties o de febrades, empipat amb les seves germanes, contrariat a fons pel que sigui, retragués a Jesús: «ja em feres mala passada tornant-me a 'aquesta' vida!».

Ep, que no somiem nosaltres només tornar a la «vida d'abans» del coronavirus.

No és això el que celebrem els cristians el dia de Pasqua: Jesús no ha estat tornat a la «vida» de sempre. Ha estat «ressuscitat» a la vida en lletres majúscules. És un canvi de paràmetres.

Valgui un exemple. Diuen que en el si de la mare dos bessons comencen a estar neguitosos perquè sembla que estan més estret que abans. L'un diu: «deu ser que hi ha una vida nova que no podem imaginar, i sembla que tot ens hi llanci». L'altre es mofa de les seves falòrnies, «com vols que hi hagi una altra vida!». A l'un i a l'altre els cal un radical canvi de paradigmes. Des del seu paradigma actual els és impossible de capir la calidesa de l'abraçada de la mare, l'oxigen pur que omplirà els seus pulmons, la immensitat del món que aniran descobrint en el seu primer gatejar.

Avui, dia de Pasqua, la tradició cristiana ens impulsa a creure que hi ha «molta vida», més enllà dels nostres esquifits paradigmes, a festejar amb Jesús, el Primogènit de la nostra nissaga, que ja posseeix del tot la Vida.

Aquesta fe cristiana ens és una «profecia» que ens llança, enmig de la pandèmia, a no acontentar-nos a recuperar simplement, sinó a somniar, exigir treballar pel món que tots ens mereixem. A l'hora que estem (com en les aparicions pasquals) cercant i plorant el Crist crucificat entre tants damnats del nostre entorn.