El que està fent Pedro Sánchez és dolent per als seus interessos polítics. És un cas de desorientació o de sacrifici?

L'interès partidista li aconsellaria mantenir l'aturada industrial, no pas per complaure Quim Torra, sinó per evitar que l'acusin d'un nombre indemostrable de morts per haver relaxat el confinament. Un nombre indemostrable, sí, però impossible de desmentir.

L'interès partidista portaria el govern a mantenir l'aturada i explicar que és per la salut dels treballadors, per doblegar la corba de contagis i, el més important, per protegir els nostres avis i els nostres sanitaris, principals perjudicats de qualsevol tardança a frenar l'epidèmia.

Encara més: seria aplaudit si restringís l'abast de les activitats essencials per tal de reduir el moviment que persisteix als car-rers. O si adoptés mesures dràstiques com monitorar els xips dels gossos per saber quanta estona han estat passejant. Tot per la causa d'accelerar la derrota final del coronavirus.

Naturalment, qualsevol mesura que redueixi l'activitat econòmica incrementa la factura que es pagarà per aquesta crisi. Les empreses no acceptarien quinze dies més de permisos retribuïts de qüestionable recuperació, i exigirien que l'Estat pagués els salaris o els ERTO cor-responents. Uns diners que se sumarien a totes les despeses ja acordades tant en la partida sanitària com en la d'estímuls per salvar economies familiars i evitar la fallida dels establiments inactius. Sumem-hi les ajudes que caldrà posar damunt de la taula per compensar la mala temporada turística que s'apropa. I totes les altres demandes que s'afegiran a la llista.

Quan es comenci a obrir la mà de les restriccions ens esperen mesos de suors i de planys, perquè el retorn a la normalitat serà lent amb desesperació i perquè les factures es paguen, fins i tot si Europa avança els diners. Per a qualsevol govern és difícil sobreviure a una crisi econòmica com la que ja s'endevina i que assolirà tot el protagonisme quan disminueixi el de la malaltia. Sánchez sap que ho té molt malament, passi el que passi. I posats a perdre les següents eleccions, què més bonic que fer-ho presumint d'haver evitat milers de morts?

La crisi, i el seu corol·lari de pobresa (la pobresa escurça l'esperança de vida), ja l'entomarà el que vingui al darrere.

Sánchez ha decidit optar per un altre camí i aplicar un grau menor de confinament per reduir el cost de la factura i la profunditat de la crisi posterior. Corre el risc que una excepcionalitat llarga causi els mateixos estralls econòmics que un tancament total que, de totes maneres, ningú no sap si realment seria breu. Tants experts, tants bar-rets. Des de la presumpció de bona fe governamental volem creure que aquest, el d'esmorteir la profunditat de la crisi econòmica, és el motiu pel qual s'ha adoptat una posició determinada, i no el fet que no saben on van, no s'entenen entre ells, i improvisen constantment.

D'una manera o d'una altra, al Govern espanyol que rellevi l'actual l'espera una dolorosa travessia per la tempesta dels recursos minvats, les exigències inabastables i el deute pels núvols. I als ciutadans ens espera una postguerra de renúncies. Excepte per als més espavilats, com sempre, que ja estan preparant la canya i la xarxa. Venen dies de grans oportunitats per als negociants amb la butxaca plena. Dies de comprar a preu de draps els actius de la gent escanyada i esperar el retorn dels bons temps per fer caixa. En diuen invertir.