La història són tendències i punts d'inflexió entre una tendència i una altra. La tesi d'avui és que estem en un d'aquests moments de canvi de tendència i que, a causa del coronavirus, la corba serà molt més aguda i sobtada del que ho hauria estat en condicions normals. Viurem (estem vivint, de fet) la fi de l'hegemonia neoliberal, el retrocés de l'hipermobilitat i (em tiro a la piscina) l'inici d'una nova centrifugació urbana. D'això últim, especialment interessant per a les comarques de l'interior, miraré de parlar-ne avui.
Els moviments de població sempre tenen a veure amb moltes variables, però n'hi ha dues que destaquen sobre les altres: la feina i l'habitatge. Des de la Revolució Industrial, a les grans ciutats i als nuclis urbans sempre hi ha hagut més feina i m´s ben pagada que a comarques i a pagès. Per això durant la segona meitat del XIX i a principi del XX, burgesia i proletariat es van acumular a les ciutats grans i no tan grans. Això va comportar greus problemes d'habitatge i habitabilitat: atapeïment, insalubritat, manca de serveis, conflictivitat, etc. El desenvolupament dels mitjans de transport i les infraestructures va facilitar, a partir de la Segona Guerra Mundial, que obrers i classes mitjanes s'instal·lessin en barris més moderns i sanejats però allu-nyats, cada vegada més, dels centres de treball i del rovell de l'ou urbà. És l'era de la caseta amb jardí, dels barris de protecció oficial construïts al mig del no-res, de les impressionants xarxes de metro i transport públic, de la construcció de més i més vials, escalèxtrics i aparcaments soterrats, de l'aparició dels polígons i els centres comercials i, en definitiva, de la decadència dels centres urbans.
Aquest model entra en crisi a escala mundial (països desenvolupats) a final de segle, quan cada cop més gent s'afarta de la previsibilitat i l'adotzenament de la vida de barri, de poble o d'urbanització (la park life que cantaven els Blur) i de fer cues i perdre hores a la carretera. Les ciutats tornen a posar-se de moda, la gent jove vol viure als barris vells, les empreses competeixen per tenir la seu corporativa al carrer principal, viure en un àtic fa modern, esclata el turisme de ciutat, floreix la vida cultural urbana, els fons d'inversió s'hi concentren, tothom parla de gentrificació... Què us he d'explicar? És un fenomen mundial però Barcelona n'és un exemple canònic.
Resultat de tot plegat: els preus immobiliaris es disparen i l'equilibri entre residència i treball es torna cada cop més complicat: com més a prop del centre metropolità, més feina i més ben pagada; com més lluny, millor i més bé de preu l'habitatge. Apareixen els territoris «buits» i, alhora, viure a les grans ciutats es fa cada cop més car i difícil.
I llavors, però, apareix el maleït virus i, amb ell, dos factors que afavoriran l'imminent canvi de tendència: l'arribada definitiva del teletreball (assajat amb èxit aquests dies de confinament) i les prevencions generalitzades i prolongades en el temps davant un fenomen intrínsecament urbà: l'aglomeració. Si la gent podem treballar (totalment o parcialment) a distància i si, a partir d'ara, ens comencen a no fer gràcia les acumulacions de gent, els canvis en la nostra manera de viure seran inevitables i convertiran les ciutats, pobles i poblets del rerepaís en llocs molt atractius per viur-hi i treballar-hi. Esteu avisats.
