Dramàtic i esfereïdor és l'escenari de la Covid-19 amb sobrades raons per arrossegar tota la humanitat al pessimisme i a l'ofuscació. Tant pel que fa al present, amb l'amenaça de la mort arreu, com al futur, amb funestos presagis econòmics a l'horitzó. Amb el lleu consol, com a mínim, d'haver-nos arribat aquesta tràgica pandèmia, ja ben entrat el segle XXI, convençuts que la ciència serà capaç de descobrir aviat eficients pal·liatius i, finalment, la neutralitzadora vacuna.

Altra cosa ben diferent és l'atàvica tendència humana, enfront de qualsevol calamitat invasora, a cercar o si cal inventar-ne una causa eventualment justificativa, fantasiosa en temps passats, i ja més racionalitzada a l'actualitat.

I és que avui, davant la imparable propagació de l'epidèmia, plouen a les xarxes diverses versions interpretatives del seu origen. Una de molt recurrent, i potser enginyosament inventada, considera l'aparició de la pandèmia com a fruit d'una maquiavèl·lica conspiració forjada a Xina (Wuhan), amb l'objectiu d'eliminar milions d'éssers humans, tot i el risc de sacrificar-ne de propis, per assolir l'absolut predomini econòmic xinès al món.

Vagi per endavant que soc poc partidari d'empassar-me novetats històriques per excitants i sorolloses que siguin, sense veure-les confirmades per la versió de solvents autoritats informatives.

Reflexions com aquestes em porten a evocar la més famosa pandèmia de la historia, la «Pesta Negra» que, casualment, també aparegué a la Xina durant el decenni dels 1330 i que després, a través de Síria i Turquia, arribà a Europa, on entre el 1340 i el 1350 exterminà 25 milions de persones, un terç de la població d'aleshores, a banda dels quasi 60 milions de morts que deixà entre Àfrica i Àsia.

Difícil em resulta imaginar quina raó creïble trobava la pobra gent de llavors davant aquella calamitat, si no era l'arribada de l'Apocalipsi, veient morir els fills i, davant de casa, passant carros atapeïts de cadàvers i macabres processons d'homes flagel·lant-se tres cops al dia i durant 33 dies seguits, recordant els anys de vida de Crist.

A banda d'imatges apocalíptiques, a aquella cruel pandèmia no li mancaren justificacions tan inhumanes com la de culpabilitzar-ne els qui, suposadament, foren els seus «malvats» causants. Com tantes vegades a la història, la culpa recaigué en els jueus, que injustament ho pagaren amb milers i milers d'executats.

De tot allò n'han passat set segles. Som al 2020. Noves onades històriques han configurat la ben diferent societat que avui tenim (Renaixement, Il·lustració, la societat industrial, revolucions socials...), que imposa noves i imperioses reflexions.

Com dèiem al principi, a la funesta seqüela de morts i de sofriments que ens deixarà la Covid-19 hi posarà fi la ciència. Altra cosa és el nou panorama social, polític i econòmic que ens quedarà i que ens aboca a la necessitat d'una reflexió profunda.

Albirem un nou món empobrit amb desequilibris econòmics i socials accentuats, amb probables i alarmants conflictes socials. On es farà més perceptible que mai la destrucció accelerada dels recursos naturals. Amb una Europa amb dèficits especialment accentuats als països mediterranis. I allà a dalt, amb dos gegants del capital despietat: els Estats Units, opulent hereu del liberalisme europeu; i la Xina, opulent i pròdig hereu del comunisme de Mao. Ambdós, símbols d'un món sols mogut pel negoci, que sembla haver oblidat els valors bàsics que fa 2.500 anys savis com Sòcrates, aquí, i Confuci, allà, ja pregonaven: l'ètica i la integritat personal i social com a pilars fonamentals de qualsevol comunitat humana.