La crisi sanitària que patim està comportant, en primer lloc i més important, un enorme cost en vides humanes. La Covid-19 està provocant la mort de milers i milers de persones.

La crisi sanitària, juntament amb aquest cost en pèrdues de vides humanes que ja és irreparable, està provocant una gran crisi econòmica de la qual difícilment sortirem abans de dos anys. Però som a temps de disminuir o evitar les morts, i sobretot som a temps d'evitar o almenys pal·liar de forma important els efectes de la crisi econòmica, que avui ja està provocant un atur sense precedents i uns expedients de regulació temporals de l'ocupació (ERTO) que en el conjunt d'Espanya poden arribar a més d'un milió de persones.

Sempre he pensat que l'economia ha d'estar al servei de les persones, ha de tenir rostre humà. Per això estic convençut que, especialment en aquests moments, els governs han d'oferir una resposta a les persones, als autònoms i les empreses davant l'enfonsament econòmic que ja estem patint.

A Espanya, el Govern central conjuntament amb els governs autonòmics han de garantir uns ingressos durant la pandèmia. Han d'injectar liquiditat a particulars i empreses perquè, d'una banda, s'impedeixi l'augment de la precarietat i la pobresa, i de l'altra, s'afavoreixi la demanda i el consum i, amb això, la pervivència de negocis i empreses i, per tant, de l'ocupació.

Sens dubte aquestes mesures augmentaran el dèficit i el deute públic, que ja és alt, i seria desitjable que fossin mesures d'àmbit i dimensió europea. Si finalment el Banc Central Europeu hagués emès eurobons, hauria estat la forma més solidària i conjunta per al seu finançament.

Però la UE ha respost a la crisi revelant la seva debilitat essencial. La resistència al repartiment de la càrrega fiscal dels països del nord d'Europa, com Alemanya i els Països Baixos, ha impedit la possibilitat d'emetre deute de manera conjunta europea mitjançant eurobons, i tampoc es crearà un nou instrument de finançament ràpid, sinó que s'ha recorregut als mecanismes ja existents i per un import de cinc-cents mil milions d'euros.

El problema fonamental de la UE és que és incapaç de complir les funcions de protecció d'un estat. Són els estats els que estan prenent decisions vitalment necessàries. Si la UE no està a l'alçada del desafiament que la crisi per la pandèmia exigeix, tota l'estructura europea perd la seva raó de ser i el procés de desintegració de les institucions europees pot començar.

Moltes coses canviaran després d'aquesta pandèmia, i una serà la mateixa idea de la globalització. Que molts dels subministraments mèdics essencials del món es produeixin només a la Xina, o en qualsevol altre país, serà raonablement qüestionat i la producció en aquestes i altres àrees sensibles es tornarà a realitzar pels diferents estats per raons de seguretat nacional.

En definitiva, amb més o menys suport de les institucions supranacionals, l'Estat espanyol no té altra alternativa que recór-rer a un major endeutament si volem sortir de la crisi com més aviat millor i amb els mínims danys possibles.