El virus i el confinament ens impediran aquest any de celebrar la festa de Sant Jordi, la millor data del nostre calendari. I darrere de la festa, naufraguen també totes les novetats que els editors ens havien preparat amb il·lusió des de feia una colla de mesos. És una altra de les catàstrofes d'aquests dies, que deixa en un paper delicat les editorials i les llibreries, que s'han de resignar a perdre el gran moment de l'any. Quan passi el malson en què vivim, veurem fins a quin punt serà possible recuperar, el 23 de juliol, una diada del llibre al bell mig de la canícula que animi la gent a recórrer les parades...
Un dels llibres cridats a ser un best-seller d'enguany, per bé que ja va aparèixer la tardor passada, era la novel·la L'esperit del temps, de l'escriptor i biòleg valencià Martí Domínguez. És un llibre que, sense citar-lo ni un sol cop amb el seu nom, recrea la vida de Konrad Lorenz, un científic austríac considerat el pare de l'etologia, és a dir, la ciència que estudia el comportament dels animals. Pels seus estudis, Lorenz va rebre el premi Nobel l'any 1973, i la seva imatge bonhomiosa ha quedat associada tot sovint a les pacífiques oques amb les quals va viure tant de temps: elles el seguien pertot arreu i n'hi havia prou que alcés els braços perquè es posessin a volar.
Però darrere d'aquesta imatge de l'acadèmic venerable de gran envergadura física i de cabells i barba blanca, n'hi ha tota una altra de molt més sinistra: en comptes de limitar-se als animals, Lorenz va cometre l'error d'extrapolar les seves teories a l'ésser humà. Inspirant-se en animals salvatges que perden els seus caràcters naturals quan són domesticats, pensava que els humans estaven amenaçats per una «degeneració» que calia evitar absolutament per preservar la «puresa» de l'espècie. I aquestes teories van trobar un ressò profund, al final del primer terç del segle passat, en la ideologia del nazisme rampant, que preconitzava també la puresa de la raça i l'extinció física dels pobles considerats «subhumans». Afalagat per aquest reconeixement, el savi austríac va apuntar-se al partit nacionalsocialista l'any 1938 i va col·laborar obertament amb el règim de Hitler en l'aplicació de les lleis racials, fins que va caure presoner dels russos al final de la Segona Guerra Mundial.
I d'això tracta la novel·la: de com tota una nombrosa generació de científics i intel·lectuals germànics, salvant honorables excepcions, van deixar-se arrossegar per l'esperit del temps i van convertir-se en puntals necessaris de les teories que fonamentaven les pràctiques nazis. Després, acabat l'horror del règim i derrotat l'exèrcit alemany als camps de batalla, la mateixa excusa de l'esperit del temps, entès com una onada de la història a la qual sembla que ningú no és capaç de resistir-se, va servir perquè molts d'ells amaguessin o excusessin el seu col·laboracionisme vergonyós.
La novel·la de Martí Domínguez, molt ben escrita i magníficament documentada, exposa el procés personal d'un d'aquests homes eminents que van sucumbir a la seducció del lideratge de Hitler i a unes pràctiques que van posar a prova les conviccions profundes de tota una generació. De fet, amb el nazisme, va naufragar la vella idea del progrés continu de la humanitat, ja que es va posar de manifest que determinades circumstàncies i una espècie de bogeria col·lectiva podien conduir la nostra espècie a les pràctiques més abjectes que fóssim capaços de poder imaginar. I al darrere, renunciant al pensament crític i a les pulsions més nobles de la ciència, tota una fornada de persones eminents, la flor i nata del món germànic, seguint l'atracció obscura d'un temps de vergonya col·lectiva. No us perdeu aquest llibre...
