Venim al món sense demanar-ho i el deixem sense saber ni el quan ni el com. Una existència mortal que és com el sospir lluminós d'un esperit en l'eternitat i -en aquest breu interval d'existència- es crea un veritable univers de vincles, afectes i experiències, amb el nom de cadascú, i en una mena d'empremta inesborrable. Un temps fins al que vingui després de tot això; aquell que, amb els ulls de la fe, és una continuïtat sense interrupcions, sofriments o temences; simplement, ser com el que és el que és.

Ara ha estat la senyora Lídia Rosell, del forn Santa Anna, qui ha aclucat els ulls terrenals. I, en aquests moments d'arreveure flueix -com llambregades tendres i inefables- la trajectòria vital de qui, sense deixar de ser mai de Sant Corneli, ha estat una veïna del carrer Major de Berga. El més berguedà de tots els carrers i places, el dels passos perduts i notari de tot el que és important i transcendent per a la ciutat, trepitjant les seves rajoles, vencent el desnivell i, des de la plaça de Sant Joan, enfilant-se fins arribar a la de Sant Pere, tot travessant la placeta de la Ciutat i el carrer dels Àngels. El carrer de les botigues i les capelletes, on a les façanes s'obren fornícules per sojornar els éssers celestials, que conviuen amb nosaltres i, en temps pretèrits, feien enlairar el rostre dels vianants per dedicar-los un record, una exhalació o una jaculatòria.

La senyora Lídia tenia l'afabilitat de botiguera, la intuïció de darrere el taulell i la saviesa de carrer Major; sempre amb un davantal blanc immaculat com per dir-nos que el seu era el millor pa. I, en arribar Corpus, mirar de fit a fit la geganta vella, i -dins d'aquell esguard d'uns ulls que no s'acluquen mai- poder copsar tot el que havien viscut, com si -en els cinc dies de Patum i en les cercaviles- es compartís el que havia succeït. Sense necessitat de pronunciar ni un sol mot.

La senyora Lídia sortia al balcó i es trobava, cara a cara, amb Santa Anna i, amb la familiaritat de ser veïnes, hi podia parlar d'allò que li arribava cada dia, amb la confiança de ser escoltada i compresa per la mare de la Mare de Déu. De segur que explicava -a la seva confident de façana- les seves preocupacions, il·lusions i alegries, en un moment de respir del forn de sota casa, i entremig de les flaires del pa cuit, la farina blanca i la sopa de pa. «Ai, Santa Anna, quina alegria que avui m'ha donat la Sara o el Lluís!»; o «tinc una mena de neguit pels fills, i com desitjo que tot els vagi bé! Tu ja em comprens bé perquè també ets mare!». Una conversa, que no un monòleg, perquè Santa Anna de segur que, a la vegada, li parlava en el dedins del cor, trobant les paraules justes per compartir l'alegria dels bons moments o per eixugar les llàgrimes del sofriment després que un infart s'emportés el Manel, el seu marit, o el dolor més lacerant per a una mare com quan va perdre el seu fill Lluís.

Ella sortia al balcó del primer pis del número vint-i-u, molt a prop del terra, per copsar i entendre millor el que hi passava i, a la vegada, tenir la perspectiva generosa del carrer que puja però que també baixa, amb la Domi a l'altre cantó de la vorera, la Maria de la fonda Catalunya, la Teresa de cal Morlans, els de ca la Guillema, o el Pep el cigroner i la seva mare Lola, quan els establiments es coneixien pel nom dels dependents.

Una vinculació al carrer Major i un afecte a Santa Anna que l'acompanyaren sempre, fins i tot després de deixar el carrer de la Ciutat, per recalar al començament del carrer Bruc, davant la caserna dels soldats, o al costat mateix de la plaça Major de la Valldan. Una estimació i una identitat que ara li han estat el seu bagatge en presentar-se a les portes del Paradís per ser rebuda per Santa Anna, el Manel, el Lluís i tots els seus. Mentre que els que continuem fent camí, i amb el record més dolç per la senyora Lídia, en la nit mirarem el Cel, segurs que ella des d'allà vetlla pels d'aquí!